dijous, 31 de maig del 2018

Memòria

Memòria
El pes de la memòria. Potser som una cadena de records arbitraris o una suma de veritats tornades subjectives que hem anat arraconant com un petit tresor.
Una memòria que transita pel temps i, quin temps aquest de les presses! Si amb prou feines i gratant aferrissadament en el passat recordo tan poques coses, ara, amb aquest temps on  la immediatesa passa per sobre de tot, se'm destrueix el passat al ritme vertiginós de la llum.
Un ara esborra un abans amb una facilitat de presdigitador. La memòria és màgia. Resta oculta, adormida com un ós a l'hivern, i es revifa en sentir l'olor de la primavera. La bella memòria dels sentits que regala memòria quan ja et pensaves que tot havia fugit. El gust del préssec de vinya et retorna als sis anys, com l'olor d'humitat impregnada als draps d'una capsa oblidada et transporten a l'infern.
El passat es resisteix a aparèixer quan vols.
No vull pensar que qui no té memòria no és res.  No vull pensar-ho, no. Potser si recordo el meu nom només posar el peu a terra, això ja em construeix, poc, però em construeix.
Vull pensar però que hi ha una memòria superior a mi. Una memòria col·lectiva. Una xarxa de memòries individuals, petites o grans que d'alguna manera fent associacions arriba on no arribes tu pensant mil anys.
Em meravellen els músics que tenen una simfonia al cap. Tota sencera. Una nota els porta a l'altra i així fins al final.
Em meravellen els historiadors que desgranen els fets del passat sense haver-hi estat.
Em meravellen els poetes que reciten els seus poemes, paraula per paraula que han fet néixer des del més profund dels sentiments.
Em meravella la vida que una i altra vegada es torna vida. No és la memòria d’una llista llarga de reis i súbdits del passat, no. És la memòria de la pròpia vida. De la vida que ens regala memòria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada