Quan llegeixo aquesta frase*, ploro. Em fa plorar. Durant
molt de temps i encara, no m’ho amago, sento una profunda tristesa quan no puc
recordar allò que segur, segur, he estimat intensament. Els records s’esvaeixen
amb tanta facilitat que em sento una columna de fum que
s’enlaira sense parar i crema sense descans tot el viscut. L’univers sap més de
mi que jo mateixa.
Ara, aquí, i amb el temps de veure esvair-se tot el que
sóc, vull pensar que perquè els necessito si en l’abraçada se’m fonen tots,
tots els records sense nom.
I és en la carícia, el passejar de la pell de l’altre
damunt la teva i la teva damunt de l’altre, en aquest donar, que afloren les
sensacions més primitives, com quan deus estàs abrigat per totes bandes dins al
ventre de la mare, l’abraçada completa, l’Ítaca del buit, del no res, la pau
absoluta. “La culminación del abrazo” en diu L’Eduardo Galeano. La fusió i el
naixement.
Potser com l’Hanna Harend, quan diu que l’amor és el fil de la vida en totes les modalitats,
des de la passió eròtica com l’ ”amor sense món” fins a la gratitud a la vida
terrenal com l’ “ amor al món”, em veig transitant d’un món fins a l’altre, on
potser els records poden ser desterrats indefinidament
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada