Fa temps que no el veu. No entén el per què. De fet, la seva relació no és una relació normal i corrent. Poca cosa saben l’un de l’altre. L’imprescindible. No es telefonen, no s’envien missatges de mòbil, ni els moderns wasaps . Només quan l’un o l’altre els ve de gust obren el correu com aquell qui truca al timbre i amb poca cosa que hi posin saben que això és el senyal per posar-se d’acord per una propera trobada. És llavors que s’engega un mecanisme, primer imperceptible i després molt més obsessiu, en què totes les neurones, siguin de l’un siguin de l’altre,  estan ocupades en la imatge un de l’altre i l’altre de l’un.

Però ara, fa molt temps que no el veu. Es pregunta què deu haver canviat. Bé, de fet ho sap de sobres. Fa temps ell va mig aparellar-se. Diu que només de caps de setmana, vacances i festes de guardar. Segur que això el frena. No obstant, cada vegada que s’han trobat sempre li diu que només amb ella arriba al cel. Que no sap que hi ha entre ells, però que el sexe és sublim.

En això, ella també hi està d’acord. És per això mateix que no entén el per què fa temps que no el veu. Alguns dies es desperta buscant raons, explicacions. Sap que el té molt pressionat, la molt garrepa. Molt controlat. Que no pot escapar-se tant com voldria. Agafar el cotxe i fer quilòmetres val calers i tal i com van les coses tot s’ha de justificar.

Ella pensa: Si ell es deixa de prendre el cafè de cada matí, aquell de la màquina que tenen a la feina, i posa els 50 cts en una caixeta, al cap de 10 dies tindrà 5 € que  no haurà de justificar.  Al cap de vint dies en tindrà 10. Al cap de trenta dies en tindrà 15. Al cap de 40 dies en tindrà 20.

Ella va fent càbales. Rebrà un missatge el dia 5 d’abril. Hauran passat 160 dies. Ell ja tindrà els 80 euros. Genial!