Tienes miedo a que te hagan daño
Y te haces daño con tanto miedo
Chavela Vargas
No puc escriure res. Només mirar per
la porxada i cercar el paisatge. Em reconforta, perquè puc veure com el món
s’aixeca emboirat a la fondalada. Els fumalls pentinen
el solc de la torrentera de Junyent i contrasten amb el verd intens dels
pins. Comença la tardor i les blades i aurons ressalten amb els vermells i
ataronjats. Se te’n van els ulls. I encara que els peus estan clavats a terra,
saps que d’alguna manera t’assembles al ninot del google maps i ets capaç de
submergir-te a kilòmetres lluny enmig d’una paleta de colors.
Se m’acosta el Bitxo. Se
m’arramba i es refrega tot ell per la meva cama. Fuig, li dic, no ets amic meu,
va fora! No em fa cas de cap manera. No para de miolar i quan se’n cansa es
llima les ungles amb la fusta de la porta que, si segueix gaire temps així,
aviat no en quedarà. Fuig, no veus que no et vull a prop? No sé per què li
parlo, no sóc de parlar amb animals. Faig olor de sulfurosa i em confon.
Tens tanta vista per davant que
no tornaries a entrar mai. La pollancreda que arrecera el prat es belluga
imperceptiblement. Els pollancres ballen un Fox lent però
són tan vells que podrien ballar una pavana pausada, cerimoniosa. Són esvelts, massa, i amb l’última nevada en
van caure dos. Ara ja estan secs, al marge. Aquest hivern després de passar-hi
el xerrac, escalfaran el braser. Al prat
hi ha les vaques. Encara hi queda una mica d’herba per escurar. Aquí no es
deixa perdre res.
A sota el porxo de l’entrada hi
jeuen els tres gossos. La Perla està estacada i la Menuda també. Només el
pacífic Sak no porta la cadena, però també jeu tranquil fent companyia als
altres dos. Quan senten al Pep baixar les escales de pedra comencen a remenar
la cua exageradament. En Pep porta un
plat amb ossos de peus de porc del dinar. Els en va donant d’un en a un,
mesuradament. Se’l miren amb frisança. En vull un altre? Un altre? Sembla que
digui la Menuda estirant el coll i ensenyant les dents. N’hi posa un a la boca
i ella se’n va un metre enllà, com malfiant-se dels altres gossos, i no para de
llepar-lo i mastegar-lo fins fer-lo miques. I així, un cop i un altre, fins que
el plat queda buit.
Per què
moure’m, si aquí hi ha el món sencer? Els peus segueixen clavats a
terra. Paradoxalment, si tanques els ulls ho veus tot.
Ai, com era allò dels fractals? Mira que n’és de difícil d’entendre les
matemàtiques, però que bella la idea, la fórmula del fractal. Si aconseguissis
tancar el ulls i alhora incorporar-te en un núvol o en una muntanya o en una
fulla o en un floc de neu o en un arbre podries veure’n un altre de similar,
gairebé idèntic. I així un altre cop i un altre. Sense parar!
La claror
es va apagant de mica en mica. Avui, per
exemple, que entra l’aire de llevant, ens adorna el cel amb núvols que es van
irisant, transformant subtilment en una gamma de colors que va del verd al
groc, del groc al taronja, del blau al lila, de les il·lusions a la realitat.
Comença a costar fixar la vista al fons de la vall.
Només una silueta retallada com una ombra xinesa perdura a la llunyania. Els ulls es van adaptant a la fosca i de sobte t’adones que
si vols trobar la porta per entrar necessites llum.
Són gairebé les 6 de la tarda i el mas s’inunda de silenci. Als galls ja no els queda veu després de tot
el dia. Just ara en fer-se fosc en Pep reparteix el menjar a les gallines abans
no s’adormin. Tot està on ha d’estar.
La porta de la porxada s’obre i
apareix en Pep. En Bitxo, ara, ja no sap qui triar!
