dissabte, 25 de gener del 2014
divendres, 24 de gener del 2014
...vindré...
Vindré. En silenci. Obra’m la porta i no
diguis res. Posa música. Balla amb mi un ball. Que hi hagi una copa damunt la
taula.
Ja tindrem temps de posar-hi paraules.
dimarts, 7 de gener del 2014
...despertar, entre realitat i somni...
“A qui confessaré la meva tristesa?” Txékhov[1]
A aixopluc d’un llit
ple de mantes
enrevessades,
esculpiré la raó i
els detalls
de tanta noblesa i
cruesa alhora
del viure i del
sentir que
en tot hom es
manifesta,
persistentment ,
en el fer i el desfer
de tots els dies,
de totes les hores,
de tots els instants.[2]
Allà, s’entén tot i tot quadra,
que els elefants ja no tinguin trompa,
que la pluja no mulli ni tingui ganes de ploure,
que no hi hagi portes que no es puguin esbotzar amb una
carícia,
que ja no faci por passejar sol per boscos espessos,
que el sol t’escalfi des de l’ombra de la nit,
i que fins i tot confiïs en fantasmes,
que et vegis petit, diminut com una puça, saltant de país
en país per una bola de món,
que ja no parlis pels descosits certificant una vegada
darrera l’altra allò que ja saps,
que callis i escoltis el vent , i un altre cop el vent,
sobretot damunt la teva pell,
i , més encara, que després de tot plegat, amb els ulls mig
oberts,
descobreixis
que hi ha tendresa en un fil de sol entrant per una
persiana mig oberta,
que no cal dormir per estar desperta,
i que per sobre de totes les coses el que vols és dormir,
dormir com dormies quan eres un nen.
[1] He triat aquesta
frase perquè d’alguna manera Txékhov el
veig com un transmisor d’emocions. També m’aturo en les frases llargues on descriu, fotogràficament el què veu, amb un
gran angular com objectiu.
[2] Ho poso en lletra
cursiva per separar la primera frase de la segona, en lletra normal. He
intentat escriure en només dues frases
llargues, el moment del despertar, entre la realitat o el somni.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)