...m'estalviaré els detalls...

M’estalviaré detalls,

I així també te’ls estalviaré a tu,

Que potser, com jo, n’estàs fart

De mentides,

De corrupció,

De cobdícia,

I ,sobretot,  dels que engendren por.

Hi ha un argument passant pel meu cap,

Llibertat!

...de l'estepa, la sabata...

“La britxka s’esmuny. S’escola el temps. L’estepa, incommensurable.”

Fa dies que no em moc.Enfangada fins les orelles. Arraulida en aquell racó de l’escala que mena cap al pis de dalt. Fa temps, encara que no sé si molt o poc. Vés a saber, amb el temps no s’hi juga, ni molt ni poc. Sento el cos encartonar-se i em pregunto fins quan la meva pell aguantarà el pas del temps.

Fa dies que no em moc. Tampoc ningú para esment en la meva solitud. Només la majordoma amb el seu afany de tenir les cambres ben pures i arreglades passa de tant en tant amb el plomall i també de tant en tant amb l’escombra de bruc de l’última fornada i, com aquell qui res, perquè la veritat és aquesta, em fa una ullada, rumia el què ha de fer i dissimuladament amb la punta de la sabata fa com si m’acaronés i passa de llarg.

Fa dies que no em moc. Tant mateix faig més coses que mai. Qui ho diria que els records deixen marques tan profundes i  enigmàtiques! Recordo perfectament el dia que passejant pels camps d’alfals encara d’un verd cridaner sentia com les gotes de rosada de la matinada m’ anaven humitejant  les plantes dels peus. I aquell dia que no havia parat de ploure ni un segon des del matí fins la vesprada i que vaig sortir a trepitjar bassals. I aquell altre dia que el padrí va treure el raspallet i em va fer una bona frega per tot i més. I d’aquella vegada que grimpant per les pedrotes que vorejaven el riu sentia unes pessigolles tant empipadores cada vegada que feia un pas que no hi havia manera d’assentar amb seguretat la gambada per acabar esgotada dins el riu. O aquella altra quan la padrina m’empaitava per tota la casa per fer-me un llacet abans d’anar a missa de dotze.

Fa dies que no em moc. Tot i això, la vivència que m’ha marcat amb una força intensa i íntima va ser la vegada que em vaig trobar pell sobre pell amb ella. Ho recordaré sempre. Fins aquell dia mai no havia experimentat una sensació com aquesta . Encara que d’alguna manera ens vèiem mútuament moltíssimes vegades, mai dels mais havíem estat tan a prop. Caminàvem plegades, sí.  Fent el mateix camí, com aquell quires, també. Jo en gaudia dels trajectes i m’imagino que ella també. Però aquell dia, allà, aturades i l’una sobre l’altra, frec a frec! No se m’oblidarà mai.

Fa dies que no emmoc. Amb tot començo a pressentir quin serà el meu esdevenir. Ja ho he vist altres vegades. Potser avui o potser demà ja s’haurà acabat l’espera. Vindrà la padrina cansada de veure’m arraulida en aquell racó de l’escala, amb un sac a la mà i, potser, li rodolaran unes llàgrimes o la sentiré sospirar mig amagada  per  acabar ficant-me al sac, encara que amb dolcesa, com sabent que una part de la seva història se’n va amb mi.

“Camins de pedra.

Emprenedora passa,

l’humil sabata”

abraçada

...vull l'abraçada que des de la vulnerabilitat connecta les ànimes ...

... em provoques...

Em provoques amb totes les de la llei. Ja m’entens. Em sento vulnerable quan m’afalagues. Quan dius que comptes amb mi per escriure quatre ratlles a títol de conte eròtic o novel·la, quan dius que no sóc “normal”, quan escrius entre parèntesis els teus pensaments per fer sortir de mi la part més tafanera, quan vols parlar amb mi de temes que no pots parlar amb d’altres. Em provoques.

Avui per exemple. Ho saps. Hi ha dies que un està més tou, més sensible, més sentimental. La majoria de vegades no se sap el perquè. I avui per exemple, ho saps, perquè ja em comences a conèixer, que jo tinc un dia d’aquests.

Hem parlat de sexe, d’orgasmes, de masturbació, de sexe en grup, del què ens agrada, de les nostres fantasies. No sé a tu, però això m’ incrementa tant el desig que només penso en l’orgasme. Bé, no és ben bé en l’orgasme, sinó el camí, el trajecte, amb les seves parades, les seves pujades, les seves baixades, entrebancs, imputs inesperats.

Em provoques amb totes les de la llei. Ja m’entens.

Avui per exemple, ho has notat fàcilment. Estic sensible. Tant que quan em convides a dinar no em veig en cor d’arribar amb prou temps per compartir sexe amb tu. Només penso en mi. És el què té el plaer. Egoista. Avui és un dia d’aquells en què sóc tota sexe. En cos i ànima.

He deixat el teclat des d’on hem parlat aquesta estona. Sé on vaig. A vegades no és tan difícil saber on vas, qui ets, com ets. Avui sóc tota sexe.

Em trec la roba, m’assec al llit, obro el calaix de la tauleta i en trec el meu Consolador. No té nom propi. No és la meva intenció substituir-lo per noms i cognoms.

Li poso una mica de lubricant. L’engego. M’agrada que vibri de pressa. No en tinc mai prou. L’agafo dirigint-lo a la vagina. No sé si és l’empremta que deixa el plaer, però ja estic anticipant la sensació, les sensacions. Penetra amb entitat pròpia . La seva forma em va directament amb punt g. M’encanta. M’hi estic una estona. Tot i així encara m’agrada més fer-lo entrar i sortir. I encara més acostar-lo al clítoris. Un clítoris amagat en principi i que es va enarborant a mesura que nota la proximitat de la vibració.

Jo també ho sé que estic especialment bullent, em noto fins i tots les bombolletes dins meu. Ho sé, i des del primer contacte amb el vibrador el viatge al plaer ha començat. És com una cursa de velocitat. Cada vegada més a prop. La respiració alterada, saps que arribes. Ho veus a venir. Ja fa estona que crido, somico. Indescriptible l’arribada a la meta. Tot i així segueixo corrent, és ample el plaer, i dolç, i tendre. Ploro avui també. Com gairebé sempre.  

El plor es va apagant. És tanta la delícia que per tot brolla plaer. Les llàgrimes. Les de dalt i les de baix.

M’estic una estona assaborint la calma.

Avui per exemple. Ho saps. Estic molt sensible. Tant que ara explicant-ho tot, em torno a sentir voluptuosa. 

...no son los polvos...

…no son los polvos, los traca traca o los quejidos,,, sino el deseo incondicional; sino la sensación de ingravidez, de intemporalidad; sino de ese dolor que se funde en un abrazo, de ese gemido que acaricia la luna; sino tu mirada cunado penetra en mi mirada,,, lo que verdaderamente me tiene presa a ti…

...viure sense arriscar-se és el què és perillós...

...als quaranta se senten coses que als vint ni t'imaginaves...imagina't als cinquanta...

...toca'm vull ser el teu contrabaix...

…ella va quedar hipnotitzada…no feia més que dirigir la vista cap a les mans del contrabaixista…de tant en tant enlairava els ulls cap a la cúpula de la cava i es perdia en el  ritme i la melodia intentant allunyar-se d’aquella visió que la deixava bocabadada...

...les icones i fotografies dels grans artistes del jazz...  algunes ocupant les parets i d’altres penjades en el sostre talment com ídols, que és el què molts són, l’entretenien ...

...ara, el pianista havia començat a tocar a ritme de swing...ella es va concentrar en els seus peus...com s’ho feia aquell home per poder moure cada peu, cada mà, cada dit a un ritme diferent...

...la música la començava a penetrar...i el seu cos mica en mica s’anava movent portant el compàs..un, un, un, ...

...i altra vegada les mans, les mans que tocaven el contrabaix...els dits àgils i dòcils pessigant les cordes, fregant-les amb el tou dels dits...ritme incansable...accelerant el seu cor a mesura que la melodia anava aconseguint el seu punt més àlgid...

...no!!!! i ara es posa a cantar...llençant paraules, articulant sons amb la llengua...amb rapidesa, amb ritme...una veu greu que vibra... que fa vibrar la sala...a ella també...

...s’estremeix...té un nus a l’estómac...un pessigolleig concentrat en el pubis...contraccions perceptibles...batecs en el cor arcaic i primitiu...

...ella somnia...

...toca’m...vull ser el teu contrabaix...

Fa temps que no el veu. No entén el per què. De fet, la seva relació no és una relació normal i corrent. Poca cosa saben l’un de l’altre. L’imprescindible. No es telefonen, no s’envien missatges de mòbil, ni els moderns wasaps . Només quan l’un o l’altre els ve de gust obren el correu com aquell qui truca al timbre i amb poca cosa que hi posin saben que això és el senyal per posar-se d’acord per una propera trobada. És llavors que s’engega un mecanisme, primer imperceptible i després molt més obsessiu, en què totes les neurones, siguin de l’un siguin de l’altre,  estan ocupades en la imatge un de l’altre i l’altre de l’un.

Però ara, fa molt temps que no el veu. Es pregunta què deu haver canviat. Bé, de fet ho sap de sobres. Fa temps ell va mig aparellar-se. Diu que només de caps de setmana, vacances i festes de guardar. Segur que això el frena. No obstant, cada vegada que s’han trobat sempre li diu que només amb ella arriba al cel. Que no sap que hi ha entre ells, però que el sexe és sublim.

En això, ella també hi està d’acord. És per això mateix que no entén el per què fa temps que no el veu. Alguns dies es desperta buscant raons, explicacions. Sap que el té molt pressionat, la molt garrepa. Molt controlat. Que no pot escapar-se tant com voldria. Agafar el cotxe i fer quilòmetres val calers i tal i com van les coses tot s’ha de justificar.

Ella pensa: Si ell es deixa de prendre el cafè de cada matí, aquell de la màquina que tenen a la feina, i posa els 50 cts en una caixeta, al cap de 10 dies tindrà 5 € que  no haurà de justificar.  Al cap de vint dies en tindrà 10. Al cap de trenta dies en tindrà 15. Al cap de 40 dies en tindrà 20.

Ella va fent càbales. Rebrà un missatge el dia 5 d’abril. Hauran passat 160 dies. Ell ja tindrà els 80 euros. Genial!

...vas decidint a cada segon, imperceptiblement, quina serà la propera passa...