1 1 v. tr. [LC] Observar cautelosament, amagadament
(algú, allò que fa, que diu, etc.). L’espiaven de lluny. Espiar els passos
d’algú. Espiar els moviments de l’enemic. Ves amb compte a parlar: algú ens
espia.
Veia tot el que passava des de l’espiell de la porta
de l’entrada, la que donava a l’escala principal. L’ascensor, al bell mig de
l’escala majestuosa de cargol. Ja quan el van instal·lar van procurar de no
malmetre aquella barana, tota una obra d’art de fusta i forrellat. Un ascensor
realment impressionant. Us l’heu d’imaginar com
una mena de caixa enorme de vidre per totes bandes sostinguda per cables
gruixuts i potents.
Quantes vegades no l’havia pujat i baixat aquella
escala. I també aquella barana. Eren altres temps. Ara darrere l’espiell revivia
històries, això sí, cap la protagonitzava ell. Sempre feia d’observador extern.
Vaja, si per una banda podia ser força objectiu, per l’altra, acabava
passant-se tres pobles en les històries que imaginava.
La Serafina, la veïna del segon segona, surt de casa
i baixa per l’escala amb dos cistells bastant grans. Segur que quan torni, si
els omple, tindrà feina per arribar a casa. Del tercer primera, baixa corrents la Lolita. Una noia ben
esbojarrada que cada dia que passa porta la faldilla més curta. Deu tenir una
fila de calçotets que l'empaiten cada dia. En passar just per davant de la
porta de casa s’ha ajupit a apujar-se els mitjons de llana,i, mentrestant, el Llorenç que pujava amb
l’ascensor, ha quedat esfereït, segur, en veure-li les calces. O directament
les natges. Qui ho sap del que és capaç aquesta mossa. Pobre, no sé pas que li
dirà a la Lluïsa de la vermellor intensa de les galtes.
Fa estona, que no puja ni baixa ningú. Ni per
l’escala ni per l’ascensor. Espera’t. Torna la Serafina. Veus, ja ho deia jo.
Pobre. No pot amb el seu cos. Sort que només són tres esglaons i pim pam,
l’ascensor. Segur que farà escudella, i acabaré sentint l’olor d’api. Avui l’ha
comprat ben gros.
Avui, més que d’altres dies, però, l’escala és tot un festival. En Roger, el fill
gran dels Soler i Torres, fa 18 anys. El rebombori se sent de casa estant. Talment
com si els músics els tinguéssim al menjador. He de confessar que m’han
despertat de la migdiada. Ja no estic per aquests merders. Han pujat a primera
hora de la tarda. Si no vaig errat, duien dues guitarres, diria que un saxo i
un piano, vull dir un teclat. Han fet dos viatges, amunt i avall, entre cables
i bafles. He comptat, pel cap baix, uns 21 nanos i nanes. De què deuen riure
aquesta canalla. I que en són d’escandalosos. Que s’acabi aviat.
Psssè! Mira qui arriba a aquestes hores. Va ben
pitof en Jordi. Caram, no agafa l’ascensor i viu al tercer.
S’ha fet tard. Ja no entra gens de llum per la
claraboia. Ho noto a tot el cos. Encara que aquest artefacte em permet mirar
per l’espiell d’una forma força confortable, els peus no en toquen a terra i se
m’acaben embotint.
Demà és dissabte. A les 11 la Clotilda baixarà les escales com cada dissabte. Quin
goig que fa encara! Potser demà m’aguantaré la llagrimeta. I és que quan la
veig! Hauries d’haver estat més atrevit.
