L’Àlex té una corda. Està encantat. No para de somriure. Els bigotis li tremolen de tanta emoció.
Ara l’aixeca amb força. Les orelles teses, la cua cargolada. L’agafa amb força i, fiu! La llença endavant. Ep! Què passa? Es pregunta per dins una mica decepcionat. La corda se li ha quedat embolicada en el peu dret. La propera vegada l’aixecaré més amunt, rumia. Torna a agafar la corda pels extrems de fusta vermella. Es posa en posició. Concentra’t Àlex, torna a dir-se per dins. Preparat, llest, ja!!!!Aquesta vegada la corda s’enfila ben amunt. Guaita com toca el cel! Aquesta vegada, l’Àlex enlaire el genolls tant fort que li arriben a la barbeta… Oh! I ara, que m’ha passat? Si que és difícil això de saltar a corda, pensa una mica trist! Té, aquí la deixo, no saltaré més. Mira, no et vull. Els bigotis i la cua estan ben pansits. Com ell.
Saps què et dic. Que torno a agafar la corda…És tan bonica i tinc tantes ganes de fer un salt! Es posa en posició. Prepara’t bé. Aviam, aviam…tot apunt. La cua, els bigotis, les orelles…concentració. L’Àlex agafa altra vegada la corda. Aquesta vegada, aquesta vegada les potes del darrera s’han aixecat més d’un metre del terra. Quin impuls, quina energia. Però, ai las! Quan la corda és a punt de tocar el terra s’encalla amb una branqueta i …la corda s’ha trencat en dos trossets. L’Àlex reacciona ràpidament. Mira tu, ara tindré dues cordes! Uala, si que és fàcil saltar amb els dos trossets de corda! No t’entrebanques gens! Es fantàstic! I puc córrer i tot!
De cop i volta l’Àlex veu una floreta en mig del prat on fa estona que practica el salt de corda. Deixa la corda al terra i s’acosta a la flor. Ummm!! És una margarida!
Sembla que la flor l’hagi inspirat. Arrenca a córrer cap a la corda que havia deixat a terra i, sense pensar-ho dues vegades, les agafa pels extrems i en fa un nus.
Ho veus Àlex? No n’hi havia per tant.
La corda ara és més curta que abans. Sembla que l’Àlex no se n’ha adonat. Agafa la corda i amb totes les forces del món fa un salt tot llençant la corda cap al davant. Hihihi, no para de riure. Hihihi, mira que n’ets de tanoca. Hihihihi. La corda se li havia parat als bigotis de tant curta que era. Què hi farem, és va dir ben tranquil. Així que va i agafa la corda per un dels mànecs, després, tot saltironant alegrament amb la corda fent esses a l’aire , se’n torna a casa.
...per la Citlali i l’Eric...i per tot el que aprendran...així, com l’Àlex.
