No sabem com es diu, però li direm Alfred.
Ja fa dies que està aturat al mateix lloc. Fa fred,
últimament. Ho nota pels arbres que s’havia anat trobant mentrestant feia
via. D’alguna manera sap que estem al
febrer , potser fins i tot al març, i que els presseguers floreixen en tota la
seva esplendor. Fa massa fred i no hi ha color encara. Es va instal·lar en un
revolt de l’antic camí, vora la nova carretera. Els cotxes que anaven amunt i
avall li feien en certa manera de companyia. Tot i que mai s’hauria pensat de
dur aquella vida, l’ara, que era l’única cosa que tenia, no li estava gens malament.
Feia uns mesos encara caminava a peu per tot arreu. Havia recorregut pam a pam,
gairebé, tot el territori. Els peus se li havien endurit com les mateixes soles
de les sabates amb una mena de capa gruixuda de pell morta que el protegia de
les pedres del camí. Les soles, les de les sabates, ja feia temps que tenien
tants forats que pràcticament ja no en quedaven. Quan rondava prop d’alguna
casa o poblet, de ciutats, procurava estar alerta cercant tot el que podia,
però sobretot sabates o el que fos pels peus. Ara, però, amb aquell carro que
s’havia trobat, havia enginyat una andròmina que el protegia més que del fred.
Era vora una masia que es va trobar una tartana un pèl atrotinada. També hi
havia una bicicleta, que no estava gens malament per ell, només tenia la roda
del darrera una mica abonyegada. Era un manetes i ho sabia, això era de les
poques coses que sabia amb certesa. Molt abans, abans de tot plegat, treballava
de dissenyador. No s’hi va pensar. En un parell de dies construí una mena de caravana,
en distribuir el poc espai per fer-la més útil i en va fer un enganxall per
connectar-hi la bicicleta que el permetria arrossegar la tartana. Amb el temps
se li havien fet fortes les cames, i pedalar no era cap esforç. A partir
d’aleshores ja no camina tant i fa estades curtes als paratges que li agraden
més.
Al mateix lloc de fa dies i fa fred. El fum del
fogonet de murri sortia contínuament per una improvisada xemeneia a la tela de
la tartana. L’havia trobat mig colgat en una pila de runa prop d’un riu, això
li sembla recordar. De carbó no en té pas. Durant en dia, sobretot a l’hivern,
surt a buscar branquillons que apila sota el carro i així s’aprovisiona per
passar el dia una mica calent. Surt, l’imprescindible. S’ha acostumat a la
solitud. És com la seva parella, com el “Divendres” amb Robinson Crusoe. Moltes
estones, tanca els ulls i respira amb profunditat. Va encalmant-se
contínuament, sense deixar cap escletxa on se li coli cap pseudopensament que
el pugui desestabilitzar. Altres estones, quan ja li falta l’aire, treu el cap
per una obertura de la lona que fa de porta i mira amunt, on arbres i cels i
trons i ocells es barregen amb olors i colors. Menja poc i es mou poc. Se sent
l’amo de la seva vida i la porta pedalant.
Quan el vaig veure per primer cop sortint de la caravana vaig
flipar. Esprimatxat, no massa alt, ben pentinat, i fins i tot ben polit. No
m’ho esperava pas. Qui surt net d’un antre com aquell! L’envoltava un aura de
savi i de felicitat que em va fer somriure per dins. Tenia els ulls d’un blau
transparent, més aviat tristois, però em provocaven unes ganes enormes de saber
coses d’ell
La Dàlia
S’ha instal·lat a la plaça del poble amb la seva autocaravana. És casa
seva. Tot i així es passa el dia rondant pels carrers del poble. Una bona
estona se la passa al bar de la plaça. No fa massa que hi és, però tothom la
coneix. No acostuma a parlar. Amb el cap cot i una mirada fugissera, camina com
una ànima amb pena. Porta una mena d’esclops que semblen de fusta però no ho
són. Són un trenat fet de canyes, vímets o alguna altra planta fibrosa
d’aquelles que neixen vora els rius. Tot i que aquests esclops no li permeten
caminar massa de pressa, porta un bastó que li acaba de donar seguretat. Porta
un abric que li arriba als peus i pel què sembla no li importa massa si se li
embruta o no. A la mà esquerra sempre hi duu alguna bossa o altra. No remena
pas per les escombraries, no. La gent del poble li ofereix alguna cosa per
menjar. Al bar de la plaça, on s’hi passa tanta estona, li serveixen un cafè
amb llet i un croissant. Se’n llepa els dits amb el croissant. Només això,
transmet una tendresa als clients del bar que sempre hi ha algú o altre que li
paga l’esmorzar. Té força feina per entrar i sortir dels llocs, entre el bastó
i les bosses no encerta a coordinar tots els gests obligats per obrir la porta
i que aquesta s’aguanti l’estona necessària que li fa falta per poder sortir o
entrar.
S’ha instal·lat amb la seva autocaravana que fa servir de casa. Per poc
que es pugui clissar per la tafaneria, es veu un habitacle endreçat, lluny de
pensar que com molts dels personatges d’aquest tipus pateixi la síndrome de
Diògenes. Tampoc no és una autocaravana qualsevol. Es nota que era de les bones,
una Pilote G 781C, de les més venudes a
França cap als 80. Tothom s’havia fet la pregunta corresponent. La Dàlia té una
Pilote? Els cabells de la Dàlia ja blanquejaven i encara que una mica
esbullats, mantenien un tremp que feia
pensar que venia de bona casa. Si li miréssim les arrugues podríem pensar que
ja ha fet els 70, però, això deuen haver estat les penes que l’han atrotinat
tant. Quan el municipal li va demanar el primer dia que va arribar al poble el
tiquet de la zona blava, li va haver d’ensenyar el DNI per agafar-li les dades
i tramitar-ne la multa , es va saber l’edat que tenia. El fet és que després no
li va pas posar, i fins i tot li va indicar una banda de la plaça on hi podria
aparcar sense problemes. Quan la gent la comença a conèixer i a, en certa mesura,
cuidar-la, procura, sense abusar-ne massa, demanar diners i així poder posar
uns litres de gasolina i arrencar-se altra vegada la vida i marxar.
Quan la vaig veure per primer cop sortia del bar
de la plaça. Tot d’homes seien a la barra distrets entre gerres de cervesa i el
clatell enrere tot mirant el futbol de la tele. Vaig atansar-me per agafar la
maneta de la porta que s’obria cap endintre i ella va passar amb el cap cot i
la passa petita. Feia temps que havia deixat de viure entre les persones i
habitava un món d’alè invisible.
Joan, amb aires
de Matraca
Des d’un primer pis cantoner, cada dia al mati sortia per donar la
benvinguda al sol. Un dels balcons estava encarat a l’est. Aquella
hora era única. El més màgic dels moments per rebre els primers rajos de sol.
Nu, tant si feia fred com si feia calor, sortia al balcó. La gent que passava
pel carrer, gairebé tots cap a la feina, el podien veure fent una mena de
cabrioles, amb els braços enlaire i mostrant la cara al sol bondadós. Tota una
dansa per donar la benvinguda a l’astre rei. Els crits de Tarzan que llançava
al vent, sobretot els diumenges al matí, eren d’una potència única. Amb els
anys s’havia tornat ben calb, i tota la mata de cabell que li cobria la clepsa
li poblava ara la barba espessa i llarga. Es tapava el cap amb un mocador o també
amb un barret de palla. Habitualment, i si tenia les finestres obertes, podies
veure’l mig despullat o ves a saber si del tot, pintant o escoltant música. Si
pintava, encarava la tela prop la finestra i en un ball de braços i mans
pinzellava alguna cosa. Si escoltava musica, aleshores era una festa. Dansava
cap aquí cap allà, desmanegat, al seu aire. Agafava una regadora-micròfon i
feia uns playbaks magistrals de música sobretot dels 70/80.
Cada dia al mati sortia per donar la benvinguda al sol i amb
l’energia que l’omplia, un cafè amb llet i uns donnuts, ja en tenia per tot el
dia. Amb un estil inigualable pujava i baixava de la vorera, talment una
cuereta saltironant alegrement. Més emoció encara, quan hi afegia algunes
vestimentes. Li encantava portar una capa de seda fina com en Superman i sentir
com voleiava darrera seu. Moltes vegades no portava res més que la capa i el
seu barret com a company infatigable. Sempre se’l veia content i viatjava amb
un somriure d’orella a orella, això sí, no se li distingia cap dent. En algunes
ocasions portava un vestit que deuria ser el de la primera comunió. La jaqueta
li anava estreta i curta de mànigues i els pantalons deixaven veure la llargada
dels mitjons. Pel carrer no fumava, però, ai las sinó flairava una olor especial
a maria. Això feia que la gent entengués una mica més el seu particular
univers.
El veia moltes vegades i no feia gens de por, tot i que et
mirava intensament. Algunes vegades coincidíem a la mateixa vorera, i a banda
de dir-li un adéu o un hola, que era més un adéu que un hola, no hi havia
parlat cap cop. M’intrigava la vida que portava i aquesta mena de visió
galàctica del món. Em pregunto si la bogeria d’un que sembla un foll, és més
bogeria que la del que sembla sensat. Quan el veig entono dins meu aquella
cançó d’en Sisa: ...” Si la vida és
com un giravolt, el més gran és també el més petit. En el límit de la realitat prohibir
estarà prohibit, quan galàctic el sol brillarà a la terra que mai no ha
existit. “
