...l'inútil...

La nit escolta desinteressadament l’altre oferint-li tota l’atenció. El seu silenci, que brinda hospitalitat i escolta, convida a l’altre a alliberar-se tot parlant.

La expulsión de lo distinto. Byung-Chul Han

L’inútil, dins la vitrina amb placa dedicatòria i tot, veu passar davant seu infinitat de gent. Els uns atrets pel bullici de les hores diürnes i els altres per la calma de la nit. Ha sigut testimoni durant aquests anys de comentaris sobre la seva presencia.

––Phillies, que és allò que tens a la vitrina?

––Va, no emprenyis! Tu sempre amb la mateixa conyeta! T’ho he dit mil vegades! ––remuga ben enfadat en Phillies. ––Un paio s’ho va deixar. Tothom deia que era molt conegut, vaja, un famós anat a menys.

–– Phillies, que és allò que tens a la vitrina?

––Un trasto, ja ho veus! Una mena de bumerang! Hahaha —riu gairebé escanyant-se en Phillies que avui tenia un dia bo. —Mira-li la placa, ho diu tot: Inútil!

 ––Phillies, que és allò que tens a la vitrina?

—És l’inútil!!!!!!!–– crida en Phillies desesperat mentrestant una copa li cau de les mans–– Mira que et dic Jean, si saps per a què serveix, t’ho regalo! No t’ho diré més ni a tu ni a ningú!

L’inútil ho veu tot, dia rere dia. Cap a les nou del vespre el blanc de l’uniforme ja no és tan blanc. I encara prou que el davantal li ha parat mil vegades probables incursions de colors variats. A la barra encara hi seuen dos borsalinos grisos i un escot envoltat de vermell. És tanta l’amplitud del finestral cantoner que el dins és fora i el fora és dins, ho pensa sovint. Però ara no s’hi veu ningú al carrer. Els llums que fan llum, no més. El rellotge és a punt de marcar les 2, el té tan a prop que el temps d’espera se li fa feixuc. Sort que avui la Jukebox fumeja Eddie Lang. La pressa per esbandir gots i copes del cambrer es va accelerant. Els cigarrets encara fumegen i la noia no para de mirar al Humphrey que té al costat. El silenci omple el Phillies, tan sols els petits xarrups dels guisquis a punt d’acabar confirmen la seva pressa. El davantal ja és al cubell dels draps i les baietes per rentar.

A aquestes hores, la nit és una manta de gel. En obrir-se la porta, tot queda ventilat de la ferum de tabac. Només en queden dos a la barra. I es tornen a mirar. Els llavis de la noia insinuen un petó vermell. Ara sí. Al carrer hi ha tota la llum i ell romandrà a les fosques un dia més confiant en trobar la seva utilitat.

...tres escriptors...

PABLO NERUDA sona enllaunat en el radiocasset de l’època. Arriba d’estranquis des de l’altra banda del món. Paro l’orella, asseguts enmig d’un prat d’algun lloc que no es pot dir i un vent de mil dimonis, i escolto a través de la música d’en Mikis Teodorakis, la poesia d’en Neruda. Al cap de no res, t’adones que ja no pots desenganxar l’orella del vent i notes profundament que és una poesia que ha “ nacido de la ira como una brasa”. I no hi pots fer res. Et quedes clavada, fusionada amb el verd d’una terra que neix més tranquil·la. “ En la fertilidad, crecía el tiempo” i se’n feia un nus a l’estómac. “Aquí viene el árbol, el árbol de la tormenta, el árbol del pueblo”, sentia la força del poble, la ira del poble, l’esperança del poble. Altra vegada la poesia em penetraria a través de la música, com ho va fer en Paco Ibáñez presentant-me a Góngora, Federico García Lorca, Machado, Alberti, Cernuda... León Felipe amb el seu poema Piedra pequeña, que ara encara ploro en sentir-la, i molts més poetes a través de cantautors.

Federico García Lorca, León Felipe i el mateix Neruda li dediquen a WALT WHITMAN un poema, fent ressò la seva aureola de força. No sóc pas una ploramiques. Als poemes, o millor dit al seu gran poema “ Song of Myself”, no li cal música, és tot una simfonia, i ploro. Celebra la vida parlant de la mort.  Llegeixo “ Me celebro a mi mismo,/ y cuanto asumo tu lo asumirás,/ porqué cada àtomo que me pertenece, te pertenece a ti tambíen”. Cada paraula escrita sembla escollida a consciència. La realitat mostrada, crua, així de senzilla i complexa. L’impuls irrefrenable dels seus versos no sé si et transporten a espais inabastables o al l’avern més insondable, com si se’t presentés davant d’un mirall per fer-te sentir digne de saber-te. Whitman mor l’any 1892, a mi em ve a parar a les mans l’any 1992. Un poeta i un lector es ressusciten mútuament.

PESSOA el descobreixo gràcies a un amic que publica un llibre titulat “Darrer Poema” inspirat en una carta que Pessoa va deixar vuit dies abans de morir adreçada a algú incògnit i on s’entreveu que es refereix a l’estranya relació entre el poeta i Ofèlia. Em decideixo per començar pel “ Llibre del desassossec”. Està escrit en prosa però jo només hi veig poesia. Filosofia. A la primera pàgina, ja, “ El cor, si pogués pensar, s’aturaria” i, com una aranya d’art subtil, et quedes atrapada a la teranyina de l’abstracte. En Pessoa té molts alter ego. El meu, és ell! Una excavació arqueològica de les idees, pensaments i emocions. Explorador infatigable des del darrera d’una finestra de vidre entelat. Així, fent un còctel de metafísica i raó. Diuen que abans de morir va escriure en anglès "I know not what tomorrow will bring... ".

A títol de postdata, per dir-ho d’alguna manera, quan llegeixes les biografies t’agafa un atac de cor. Un Neruda poc sensible se’t fa impossible de pensar i en canvi se sap que rebutjà una filla amb discapacitat i se n’oblidà. O un Pessoa, alcohòlic en solitari. Potser en Whitman, molt més controvertit i polèmic, et deixa una excusa per pensar que, aprofundir en tu mateix, no és gens fàcil.

...mirava per la finestra....

Mirava per la finestra. A cavall del Puigllançada encara s’hi veia la congesta de l’Euga Blanca. Sempre que hi mirava, els ulls galopaven per sobre d’aquell tros de muntanya que li permetia l’ample del vidre. Aviat l’estiu s’enduria la clapa blanca i sabria que ha passat un altre any. Fa temps que no necessita calendaris, ni rellotges, ni campanades. Ni tan sols les campanades a morts alteren el contínuum espai-temps. Aquest temps que s’entesta com una fletxa seguir en línia recta fins l’objectiu, l’infinit. Quan abaixa els ulls veu l’aigua del riu que flueix sense aturador, ni el més sec dels estius el deixa sense moviment. I segueix, i segueix fins al mar, com el temps, així, constant. No podia saltar per damunt del temps, ni quedar-se enrere, ni anar per davant. És aquí on era, i això, exactament això, el feia sentir en pau. A vegades, però, es permetia abocar pensaments cap l’inexistent futur.

Mirava encara per la finestra. L’Euga Blanca era majestuosa entre el verd ja incipient de la primavera i el gris de les roques del Puigllançada. Només les bromes de migdia i, avui, la Generala traient el nas per la banda de Coll de Pal, matisaven els blancs de la natura imperant.  S’entretenia pareidoliant amb els núvols, buscant l’elefant o el geni de la llàntia. Sí, ha passat un altre any.

Mirava sempre per la finestra. Havia après a oblidar-ho tot. A vegades quan veia un ocell volar tan a prop del pont vell, li feia un salt el cor fins que una estrebada li recordava que aquell ocell era un roquerol, el geni de les cabrioles. Per ell, el passat era passat. Li era tan fàcil com respirar.

Per això, cada any des de feia molts anys, quan mirava per la finestra i veia la congesta de l’Euga Blanca se li presentaven aquells records que no volia oblidar.