PABLO NERUDA sona
enllaunat en el radiocasset de l’època. Arriba d’estranquis des de l’altra
banda del món. Paro l’orella, asseguts enmig d’un prat d’algun lloc que no es
pot dir i un vent de mil dimonis, i escolto a
través de la música d’en Mikis Teodorakis, la poesia d’en Neruda. Al cap de no
res, t’adones que ja no pots desenganxar l’orella del vent i notes profundament
que és una poesia que ha “ nacido de la ira como una brasa”. I no hi pots fer
res. Et quedes clavada, fusionada amb el verd d’una
terra que neix més tranquil·la. “ En la fertilidad, crecía el tiempo” i se’n feia un nus a l’estómac. “Aquí viene el árbol, el
árbol de la tormenta, el árbol del pueblo”, sentia la força del poble, la ira
del poble, l’esperança del poble. Altra vegada la poesia em penetraria a través
de la música, com ho va fer en Paco Ibáñez presentant-me a Góngora, Federico García
Lorca, Machado, Alberti, Cernuda... León Felipe amb el seu poema Piedra
pequeña, que ara encara ploro en sentir-la, i molts més poetes a través de
cantautors.
Federico García Lorca, León Felipe i el mateix
Neruda li dediquen a WALT WHITMAN un
poema, fent ressò la seva aureola de força. No sóc pas una ploramiques. Als
poemes, o millor dit al seu gran poema “ Song of Myself”, no li cal música, és
tot una simfonia, i ploro. Celebra la vida parlant de
la mort. Llegeixo “ Me celebro a mi
mismo,/ y cuanto asumo tu lo asumirás,/ porqué cada àtomo que me pertenece, te
pertenece a ti tambíen”. Cada paraula escrita sembla escollida a consciència.
La realitat mostrada, crua, així de senzilla i complexa. L’impuls irrefrenable
dels seus versos no sé si et transporten a espais inabastables o al l’avern més
insondable, com si se’t presentés davant d’un mirall per fer-te sentir digne de
saber-te. Whitman mor l’any 1892, a mi em ve a parar a les mans l’any 1992. Un
poeta i un lector es ressusciten mútuament.
PESSOA el descobreixo
gràcies a un amic que publica un llibre titulat “Darrer Poema” inspirat en una
carta que Pessoa va deixar vuit dies abans de morir adreçada a algú incògnit i
on s’entreveu que es refereix a l’estranya relació entre el poeta i Ofèlia. Em
decideixo per començar pel “ Llibre del desassossec”. Està escrit en prosa però
jo només hi veig poesia. Filosofia. A la primera pàgina, ja, “ El cor, si pogués
pensar, s’aturaria” i, com una aranya
d’art subtil, et quedes atrapada a la teranyina de l’abstracte. En Pessoa
té molts alter ego. El meu, és ell! Una excavació arqueològica de les idees,
pensaments i emocions. Explorador infatigable des del darrera d’una finestra de
vidre entelat. Així, fent un còctel de metafísica i raó. Diuen que abans de
morir va escriure en anglès "I
know not what tomorrow will bring... ".
A títol de postdata, per dir-ho d’alguna manera,
quan llegeixes les biografies t’agafa un atac de cor. Un Neruda poc sensible
se’t fa impossible de pensar i en canvi se sap que rebutjà una filla amb
discapacitat i se n’oblidà. O un Pessoa, alcohòlic en solitari. Potser en
Whitman, molt més controvertit i polèmic, et deixa una excusa per pensar que,
aprofundir en tu mateix, no és gens fàcil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada