La nit escolta desinteressadament l’altre oferint-li tota l’atenció. El seu
silenci, que brinda hospitalitat i escolta, convida a l’altre a alliberar-se
tot parlant.
La expulsión de lo distinto. Byung-Chul Han
L’inútil, dins
la vitrina amb placa dedicatòria i tot, veu passar davant seu infinitat de
gent. Els uns atrets pel bullici de les hores diürnes i els altres per la calma
de la nit. Ha sigut testimoni durant aquests anys de comentaris sobre la seva
presencia.
––Va, no
emprenyis! Tu sempre amb la mateixa conyeta! T’ho he dit mil vegades! ––remuga
ben enfadat en Phillies. ––Un paio s’ho va deixar. Tothom deia que era molt
conegut, vaja, un famós anat a menys.
–– Phillies, que és allò que tens a la vitrina?
––Un trasto, ja
ho veus! Una mena de bumerang! Hahaha —riu gairebé escanyant-se en Phillies que
avui tenia un dia bo. —Mira-li la placa, ho diu tot: Inútil!
––Phillies, que és allò que tens a la vitrina?
—És
l’inútil!!!!!!!–– crida en Phillies desesperat mentrestant una copa li cau de
les mans–– Mira que et dic Jean, si saps per a què serveix, t’ho regalo! No
t’ho diré més ni a tu ni a ningú!
L’inútil ho veu
tot, dia rere dia. Cap a les nou del vespre el blanc de l’uniforme ja no és tan
blanc. I encara prou que el davantal li ha parat mil vegades probables
incursions de colors variats. A la barra encara hi seuen dos borsalinos grisos
i un escot envoltat de vermell. És tanta l’amplitud del finestral cantoner que
el dins és fora i el fora és dins, ho pensa sovint. Però ara no s’hi veu ningú
al carrer. Els llums que fan llum, no més. El rellotge és a punt de marcar les
2, el té tan a prop que el temps d’espera se li fa feixuc. Sort que avui la
Jukebox fumeja Eddie Lang. La pressa per esbandir gots i copes del cambrer es
va accelerant. Els cigarrets encara fumegen i la noia no para de mirar al
Humphrey que té al costat. El silenci omple el Phillies, tan sols els petits
xarrups dels guisquis a punt d’acabar confirmen la seva pressa. El davantal ja
és al cubell dels draps i les baietes per rentar.
A aquestes
hores, la nit és una manta de gel. En obrir-se la porta, tot queda ventilat de
la ferum de tabac. Només en queden dos a la barra. I es tornen a mirar. Els
llavis de la noia insinuen un petó vermell. Ara sí. Al carrer hi ha tota la
llum i ell romandrà a les fosques un dia més confiant en trobar la seva
utilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada