...el temps passa tan a poc a poc que t'ofega...

Tota la vida seré un ésser enganxat a les paraules.

Però jo no em voldré lligar a una sola persona, només. No vull que em fixin, que em fermin les ales.

De “Les ones”. Virgina Woolf

El temps passa tan a poc a poc que t’ofega. El temps d’ahir no és com el d’avui. Els minuts s’estiren com la pasta brisa en passar-hi el corró pel damunt. No queden racons per mirar o descobrir. Els gerros de les prestatgeries fa anys que ja estan immòbils. Els quadres, ja descolorits, de  llocs que no he estat. Tornen a sonar les campanes. Passa el temps a cop de batall. Aviat serà migdia. Aquella figureta de fusta instal·lada sobre el moble ja té 30 anys, pel cap baix. Si tanco els ulls puc tornar a aquell present. És l’avantatge de la foscor. Ho veus sense veure-hi. Avui, però,  també fa sol. Els amples vidres del finestral delaten el temps que fa que no es netegen. M’agrada el sol quan escalfa amb prudència. Quan és carícia. Llavors és un bon moment per sortir vagarejant d’aquest sofà que em té presa. Obro les cortines com puc. Tan sols una mica, just per veure que el món és món i es viu.

Els arbres tremolosos pel fred d’un hivern intens de gelades encara resten aturats. Em fan companyia fent arrels, creant vincles des d’un espai reduït. El pont vell, com n’és de vell! No albiro a entendre si la seva vellesa és com la meva vellesa. Em fascina la permanència de segles quan, en un batec de papallona, pot molt ben ser que ja ho hi sigui. I el riu que flueix sense pressa, ara que fa dies que no plou. L’aigua regalada se’ns nega. Les escaroles de l’hort no han arribat al cistell. Som el que diem que som. Capgirem les estacions Els vidres són de color de fang. Si la vida depèn del color del vidre, que plogui!

També ha sortit a córrer avui el Sagal. No en té prou amb menar el ramat costes amunt i avall. M’agradaria prou aixecar-me i enfrontar-me al vent. El vent que impulsa els velers a través d’aigües immaculades. O amuntega granets de sorra de deserts, que no són deserts, plens de misteris. Té bones cames. I fuig rabent de la meva vista. Se’m fa petit el món des de la finestra. En canvi el meu cervell, el meu enteniment, es desborden i precipiten. Ple dels abans i ple dels després. Atrapant pensaments que d’atrapar-los serien prodigiosos, insòlits, únics. Potser cal córrer per capturar-los.

Quina vida viu l’Elisenda. Just a l’altra banda del pont, encara que desdibuixada per la distància, intueixo darrera els vidres  de les golfes la seva silueta fent piruetes i giragonses, serpentejant valsos i minuets. Deuen ser les 12 tocades. Em planyo per la rutina. Sento la impaciència des del cap fins als peus. Corrues de formigues, escarabats i tota mena de bestioles pessigollejant-me. Quina frisança pel nou, pel què ha de venir, pel què encara no és. I ella, ella que pot, cada dia a les 12, just quan sona l’àngelus, comença la dansa, la rutina de cada dia. Tremolo en veure-la. M’aixeco amb la memòria, amb l’ànima, amb tot el què em queda i puc notar la ma d’en Robert Redford, això sí, ocupant el lloc de la Kristin Scoot Thomas, a la meva esquena durant el ball a la pel·lícula “ L’home que xiuxiuejava als cavalls”:

Looking out your window at the dawn

Baby, when you wake up, I'll be gone

You'r the one who taught em after all

How to find a soft place to fall₍₁₎

Sembla que al sol li agraden les rutines. La claror desafiadora que irromp l’estança es va calmant tranquil·lament. M’aproparé al plat que m’han deixat sobre la taula descurada. No calen tovalles blanques emmidonades, ni tovallons nets de l’última rentada. Morir no m’espanta. Com l’arbre, com la papallona, com el transcurs del riu. Sentir que vius. Són dispensables les floritures, els discursos engavanyats, les abraçades postisses. No hi més núvols dels que hi ha. Ni més ni menys. L’aigua que no plou són bromes de coto fluix. Tots els colors de la llum s’hi veuen reflectits. Arribem a l’ocàs com l’astre càlid i incandescent. Potser no hi la lloc per a la mort! I la consciència de la finitud s’esfondrà l’endemà, amb l’albada.

L’Albert passeja, carretera amunt, carretera avall, seguint el riu. Se’m fa difícil no descomptar-me amb el munt de vegades que passa per sota el pont. Amb el cap cot, les espatlles inclinades, els braços enrere i les mans creuades, podria estar en qualsevol lloc. Un no-lloc. Es veu desconsolat, desolat, sol. En el seu món. De quin món parlem, quan parlem del món! La gent, tothom, ens entestem en trobar coses a mida. Els mobles a mida, la roba a mida, ciutats a mida, correus a mida, pel·lícules a mida, corals festes a mida, llibres fets a mida, paraules, corruptes a mida... I quan ja ho tenim tot a mida, busquem persones fetes a mida. Que tot encaixi. I si no encaixa, patiment inútil. I ens cau el cabell, i ja no ens queden llàgrimes, i ja no pensem pensaments nous, ni construïm noves connexions, ni generem més històries, com  els arbres  que es queden sense fulles, com els rius que es queden sense aigua, com el cel sense núvols, els poble sense ponts, la història sense història. Només jo, aquí ,en aquest acte de voler explicar el món, el modelo. Sol.

A finals d’octubre pràcticament ja no hi queda ningú al poble. Les persianes cobreixen els finestrals i els porticons de les façanes. HI fa força fred. Un fred que ve de la muntanya a passes de gegant amb ganes de menjar-s’ho tot. La Vicenta i en Josep s’hi quedaran tot l’any. On anirien, sinó. Es tenen l’un a l’altre, això sí. Com si tenir-se, et fes posseïdor de la felicitat infinita. Els nens, els amics, no es tenen pas, i de rialles enfilassen garlandes de colors vius i intensos. Els sento des del sofà estant. No cal apropar-me a la finestra.  Quan els crits són constants, no pares esment en les paraules. T’arriben en onades tempestuoses en un dia de mala mar, espetegant a les roques de dics artificials. En fujo d’aquests turments i em costa d’entendre els homes.

Respira la terra amb pregonesa immesurable. Roman en l’aire, l’alè de tots els homes des de que el món és món. La complexitat de l’univers esdevé senzilla i entenedora. No hi ha res més que el què vols veure. Un arc de Sant Martí cavalcant pels cims de les muntanyes, cortines d’aigua fetes de maragdes i turqueses, cavalls galopant amb frondoses crineres. Connecto amb les meves entranyes, és el què em queda. L’univers sencer. No res. Silenci. El blanc. S’ha fet fosc. Restaré vulnerable a la claror de les estrelles.

...jo, la veu, els fets i la vida...

Jo, la veu, els fets i la vida

A l’escriptura, hi pots dir allò que no diries mai en veu alta.

Digues que m’estimes encara que sigui mentida .Montserrat Roig

El poema es un objeto imposible que construimos por la magia del juego de las palabras.

 La alegría de enseñar. Rubem Alvès

Des de petita encadeno els pensaments sense més, com un enfilall de perles o atzabeges. Com en un taller d’orfebre,  creant cada dia cents i cents de collarets d’idees i paraules. L’aparador no serà un espai tancat i protegit sinó que l’univers sencer se’n farà càrrec i vagarant sense direcció ni sentit.

D’això en diuen llengua llarga. Bé, no, no és ben bé això. Tenir la llengua llarga té més a veure amb ser un llengut, un desvergonyit. Et passes la vida sentint allò de mossega’t la llengua, o quina llengua més esmolada que tens, o aquesta nena no té pèls a la llengua. I no entens què passa. Només a mesura que et vas fent gran penses que hi ha alguna cosa que no quadra. És bo o dolent. I llegeixes a Nietzsche quan diu “L’origen del concepte “bo” s’ha de cercar en l’egoisme dels senyors”. I has de tornar a redreçar les teves creences o fins i tot deixar de creure en res que no siguis tu. “ És necessari oblidar l’après per aprendre de nou”. No sé qui va ser el primer que ho va rumiar, però actualment també ho diu en Punset.

Encara tinc la llengua llarga. Potser a l’única persona que no li molestava aquesta llengua era a l’avi. Quan ets petit veus als avis molt i molt i grans, tot i que ara que hi penso, potser en aquest precís moment que ara el recordo, no deuria tenir més de 50 anys. En tinc més jo ara mateix, i no tinc la sensació de vellesa ni d’àvia. La manera de veure el món des de dins o des de fora d’un mateix, la subjectivitat. Recordo l’avi a la porta acomiadant-nos a començaments de juliol quan el pare ens portava de vacances a un poblet del Garraf. Durant uns quants dies no hi hauria ningú que em salvés de la llengua esmolada. Hauria de mossegar-me-la i comptar fins a 10. I me’l mirava amb una angúnia  immensa que tampoc acabava d’entendre. Separar-me de l’avi era deixar una part de mi a la porta i, encara que feia esforços, no em podia endur. I mentre ell ens deia adéu amb la mà, jo restava callada comptant llàgrimes. I era llavors quan ningú entenia res d’aquella nena desvergonyida.

En principi això de tenir la llengua llarga ho connectes tant amb la maldat que no acabes de mesurar amb criteri les emocions. I et trobes plorant per una bestiesa i et sorprens de tu mateix. En aquest poble del Garraf hi feien unes mones boníssimes. Potser tenia 5 anys, aleshores. Tenien un gust anisat, però no d’anís. Una textura no massa tova, però tampoc dura. Feien una olor. Ui, l’olor! Encara és ara que hi penso i  en sento l’olor i l’olor em transporta al gust. No fa pas massa anys vaig tornar al poble seguint l’olor de la mona. Amb quina frisança i ansietat vaig esperar el meu torn al forn del carrer Major. Estaven allà, davant meu, un munt de mones rodones, corones amb quatre ous al damunt. Dissimulant, una llàgrima es va atrevir a expressar l’emoció. Aquest saber no ve amb el cap, sinó de tot el cos. I és llavors quan tastes el record, ja no té la mateixa textura, ni gust ni olor. A hores d’ara sé que no es poden recuperar records. Per cert, la Guillermina Motta també estiuejava en aquest poble del Garraf i a vegades em ve al cap allò de “ Remena, remena, nena. Si remenes força estona, la barreja surt més bona i el client se’n va content” i em pregunto què deu voler dir.

De fet, tenir la llengua llarga no convenia ni convé massa. Més que res per allò del políticament correcte. “Tan absurdo y fugaz es nuestro paso por el mundo, que sólo me deja tranquila el saber que he sido auténtica,que he logrado ser lo mas parecido a mi misma que he podido”. Això ho va dir la Frida Khalo. Sort de persones com ella t’adones que no tots els semàfors estan en els llocs adequats. La llàstima és que perds molt de temps abans de saber-ho i abandones idees, il·lusions i ves a saber quantes coses més que ara mateix no els pots posar ni nom. L’any 72 el pare es va quedar sense feina, no en sé la causa, però, encara que no ho sembli, alguna cosa tenia a veure ja amb la crisi del tèxtil. Després de sondejos i divagacions vam passar d’anar d’un col·legi de monges a un institut. De ser tot nenes a classe, vaig aterrar en una on només n’érem tres. D’anar en faldilles i uniforme  a pantalons acampanats, “macuto” i botines de pell girada. De no sortir pràcticament de casa, a córrer davant els grisos per l’assassinat d’en Puig Antic.  Molts canvis. Una resurrecció. La primera de les metamorfosis conscient.  Ja ho va dir tot molt ben dit en Kafka a la “ Metamorfosi”. La vida continua.

Senzillament, un dia t’adones que el teu medi no és la terra, ni l’aigua ni tant sols l’aire, sinó les paraules. Sortim del forn totalment cuits. Un grau cap aquí un grau allà, és el màxim que canviarem en essència. “En un país de fugitius, aquell qui camina en direcció contrària sembla que estigui fugint” diu en T.S.Eliot. I penses que ja t’està bé fugir. Gosar no només tenir pensaments diferents dels que la majoria pensa i repeteix sinó llençar-los al vent. “Felicitat és jugar”,”estimar és jugar”, “ perquè amb el joc ens trobem amb aquells a qui estimem”, això i més diu Rubem Alvés. Conversar, badar, tocar la flauta, acaronar, nadar, enlairar un estel, veure els núvols passar. Tot és un joc. Tot és estimar. El meu, xerrar.

Estar consciente es estar despierto 
en medio de una sociedad de gente dormida. 

Facundo Cabral

...el gest...

...el gest, com el de posar-se un jersei i empentar la màniga cap a l’espatlla, la desfeia com un glaçó,

i mentrestant se’l mirava s’anava fonent de mica en mica, per acabar al terra feta un bassal informe, domable

...aleshores ell s’ajupia amb dolcesa l’agafava suaument i ella anava prenent forma altra vegada 

i en aixecar-la a poc a poc ella tornava a intentar ser ella

... semblava talment una ànima desmaiada que només  en els seus braços potents es podia aguantar

...l’un a la cintura i l’altra a l’esquena, abans no es tornés a doblegar

…i en besar-la li tornava la consciència per uns instants, eterns

... no es refeia de tant desig…

...en un breve epílogo...

«De lo que no se puede hablar, hay que callar» de Wittgenstein

«Hay que ir hacia una literatura acorde con el espíritu del tiempo, una literatura mixta, mestiza, donde los límites se confundan y la realidad pueda bailar en la frontera con lo ficticio, y el ritmo borre esa frontera» Vila-Matas

EN UN BREVE EPÍLOGO

He perdido las gafas, todo.

Sin gafas no veo, ni me veo.

Ando a tientas, tacteando rostros, verdades, objetos, ilusiones.

Nadie y ningún nadie encontrarán lo que yo solamente puedo hallar.

...como decía Magnus Hirschfeldv. Éste médico alemán realizó un sinfín de trabajos para aclarar la dicotomía entre homo y heterosexualidad, fijándose especialmente en diferentes articulaciones de los roles sexuales en la sociedad de principios del siglo XX. Fue el precursor del movimiento Queer, o mejor dicho de la teoría Queer, TQ. No podemos dejar de nombrar a Margaret Mead, antropóloga, en su célebre ensayo “Sexo y temperamento en tres sociedades primitivas” dónde el análisis de diferentes etnias ayudan a proporcionar material empírico que cuestiona la rígida diferenciación entre caracteres femeninos y masculinos.  La influencia más grande fue la monumental Historia de la Sexualidad de Michel Foucault que, aunque incompleta, trataba críticamente hipótesis como la distinción entre la supuesta libertad concedida al deseo en el estado de la naturaleza y la represión sexual ejercida en las civilizaciones avanzadas…

Es la oscuridad de mi mundo.

Ni vemos lo que es, ni es lo que vemos.

Imágenes pareidólicas.

Prejuicios.

Poder, al cabo y al fin.

… así pues la identidad sexual no tiene que ver con la forma en que el sujeto es considerado por la sociedad, sino que hace referencia a cómo se considera a sí mismo: varón o hembra, tenga la apariencia externa que tenga. Y, orientación sexual, hace referencia a las preferencias sexuales del individuo, y acostumbran a definir como homosexuales (cuando solamente se relacionan sexualmente con sujetos del mismo sexo), heterosexuales (si solo se relacionan con el sexo contrario) y bisexuales (cuando mantienen relaciones tanto con individuos de su sexo como del sexo contrario)....

...señores, señoras, lo que constituye o puede constituir represión sexual tiene un carácter subjetivo y puede variar radicalmente dependiendo de las culturas, los distintos sistemas morales y la trayectoria social y personal del individuo...

Control total sobre los cuerpos vivos.

Jaulas de hierro,

protección o prisión.

Natura contra cultura.

Ja fa dies que el profe d’antropologia ens fot canya de la bona. A mi em motiva molt i, quan parla, fa que es connectin teories i sentiments. Ja no deixo els apunts a ningú. Trobarien cada cosa!!!!. No sé pas quina en porta de cap. I, tot i així, el cafre, sembla que tingui la raó. I a sobre, ens esperona a sortir de l’ou. A trencar barreres. O ara o mai, diu sempre que pot.

La proposta és clara. Ens hem mirat tots, amb l’estómac encongit. Però hi hem posat ganes i hem dit que sí...

 

...gracias por asistir al acontecimiento, al experimento, al nacimiento de nuevas sensaciones, vivencias, reivindicaciones,...vayan colocándose en un gran corro elíptico, bien próximos los unos con los otros... vamos a desafiar los prejuicios, lean las instrucciones que les han dado, tápense con un pañuelo los ojos, sólo cuentan las sensaciones, eliminemos de la mente el poder y la sumisión, deconstrucción del lenguaje,  tu y yo somos iguales, el placer y el deseo, sólo el placer por el placer,…ni hombres ni mujeres, ni homosexuales ni heterosexuales, ni dioses ni reyes, personas, personas sintiendo…      

 Ni señores ni esclavos.

Ni dioses ni reyes.

Sólo personas.

Dios ha muerto.

 ...especialment jo. M’he après les instruccions de memòria. Pas a pas.

 1-     Traieu-vos la roba: pantalons, samarreta, calces, calçotets, sostens, mitjons, sabates...

2-      Durant uns minuts amareu-vos de la idea del plaer suprem, del compartir, de pertinença a un fi, ..

3-      Activeu tots els sentits: el tacte, l’oïda, el gust, l’olfacte...deixeu la vista que reposi de prejudicis estètics,...

4-      Desfeu el cercle...i deixeu-vos endur per l’harmonia de la bellesa, la sensualitat, l’espiritualitat..

5-      Encomaneu-vos plaer! Voleu, voleu! Desafieu la gravetat, fora pensaments...

6-      Submergiu-vos  en un món lliure de prejudicis i sentències...

 

Luces.

Velas.

Perfumes.

Dionisio.

 

Ja fa temps que el metge em va prohibir tenir orgasmes. La puta adrenalina m’augmenta tant el ritme cardíac, que m’hi puc quedar. Però avui ho he entès. Ni tinc vergonya ni tinc por. No m’importa morir. Prefereixo fer-ho!

 Ya con los ojos cerrados,

y  con el respirar hondo y pausado.

Concentrando la mirada

en el interior de mi cuerpo.

Persiguiendo lentamente

tus manos, sus manos, todas las manos.

Resiguiendo el mapa del cuerpo.

Visionando todos los puntos,

todos los encuentros,

tus dedos con mi cerebro

Placer perpetuo.

Captando cada vibración,

cada contracción,

cada textura.

Olas de placeres

de intensa energía.

¿Dónde estás ahora?

Un dedo en un pecho es un dedo en el alma,

cosquillea, hormiguea, acaricia, viaja

disolviéndose por todo el mapa.

Abrazando el cerebro.

Tacto y contacto

El orgasmo.

 EN UN BREVE EPÍLOGO

Alex murió ayer de una afección al corazón después de participar en una performance en la Universidad de Barcelona sobre la “CONCEPCIÓN PEDAGOGICA TRANSGRESORA EN RELACIONES DE GÉNERO”. Profesores y alumnos se reunieron para hacerle un pequeño homenaje.

...forat negre...

En astronomia, un forat negre és una concentració de matèria d'altíssima densitat, tal que la seva força gravitatòria és tan elevada que la velocitat d'alliberament és superior a la velocitat de la llum. Per tant, res que es trobi dins del seu horitzó d'esdeveniments pot escapar-se'n, excepte per mitjà de l'efecte túnel quàntic. El terme "forat negre" no s'ha d'entendre com un "forat" en el sentit usual del terme, sinó com una regió de l'espai de la qual res no pot escapar, ni tan sols la llum. És per aquest motiu que se'ls anomena "negres".Com en el Big Bang, en un forat negre es dóna una singularitat, és a dir, les lleis físiques i la capacitat de predicció fallen. En conseqüència, cap observador extern pot veure què passa a dins.

Stephen Hawking

Els pollancres no s’han mogut.

I tu, tampoc. Bufa el vent.

D’un racó surts embolcallat

d’ una manta amb memòria.

És terra de fred i temps de fred.

M’abraces amb la mirada.

Amb petons, ja ho faràs després.

No hem comptat pas les paraules,

infinites,

hem creat un forat negre,

concentrant-se els pensaments,

 expectatives, els records,

allò que és i allò que encara no és.

Un  desig invisible

ha ancorat al present. Ara,

 som desordenats al sofà!

Llavors,  quan ja no fas olor de tu

Et quedes atrapat en la felicitat!

Un mapa dels microbis del metro de Nova York

Fa divuit mesos que en Cornelius treballa a la xarxa de túnels del metro de Nova York. S’hi passa gairebé tot el dia. Hi arriba a les 6 del matí i en surt a les 6 de la tarda.

Hi esmorza i també hi dina. Val a dir que l’esmorzar se’l porta de casa. Unes torrades amb mantega de cacahuet, un poma ja tallada en trossets, tres dàtils i quatre nous. En això darrer, algú li ha dit que va tan bé per mantenir a ratlla els problemes d’erecció, almenys això és el què li van dir que deia una investigació realitzada per la Universitat de Califòrnia, si més no es veu que els ratolins n’havien respost positivament, però sobretot, sobretot, és eficaç contra les infeccions en general. I això és imprescindible per poder fer la feina amb prou seguretat. El dinar l’ofereix la mateixa empresa, ja que és un destorb considerable treure’s la granota només per menjar una mica.

Així doncs, en Cornelius, un cop baixa les escales cap al metro, sap del cert que no veurà la llum del dia durant 12 hores. I mentrestant les baixa, també sap que no és l’únic moment del dia en què es penedirà de fer una feina com la que fa. Una rata de claveguera, és el que és. Després, un cop s’ha cruspit les menges de l’esmorzar, es posa la granota i s’endinsa a gola de llop. Cap a les profunditats misterioses on habiten moltes més vides que les humanes.

En Cornelius, es va treure el títol d’ARI, Analista de Riscos d’Infeccions, sense pensar que seria una feina tan valuosa. A sa mare tant li feia que triés una carrera com una altra, tot i que quan Cornelius li deia que s’havia apuntat a ARI, la mare feia un esbufec i girava la cara com aquell qui no vol la cosa. Ara la mare n’està ben contenta. El seu estimat fill se’n va de casa ben d’hora i torna prou tard per deixar-la prou tranquil·la i fer com si ell no existís. [1]

Dèiem, doncs, que en Cornelius fa divuit mesos que treballa a les profunditats del metro. Treballa per una empresa relacionada amb el Weill Cornell Medical College. Se sap, més que res pel mateix Cornelius, que l’objectiu del treball és rastrejar els microbis del metro de Nova York, dibuixar un mapa complet d’on s’instal·len els microbis bons i on s’instal·len els dolents i buscar noves maneres de barrar el pas a les infeccions.


Se sap que durant un dia passen pel metro de tot New York uns cinc milions i mig de passatgers. I tot i que això sembla només una dada, resulta que no. Aquest grup de científics del Weill Cornell Medical College es van fer la pregunta:

- Quants microbis hi deuen viure al metro?

Va ser aleshores quan un cop aprovat l’estudi es va contractar personal mínimament qualificat per fer de rastrejadors d’infeccions.

Amb la granota blanca, una mena de galleda plena dels estris necessaris per anar recollint les mostres, una llibreta amb el mapa detallat de cada raconet del tros de galeria que avui li toca revisar, en Cornelius comença la seva jornada laboral.

Al metro sempre hi ha gent i en Cornelius sap de com se n’ha de ser de delicat per fer la feina que ha fer. Avui li ha tocat l’andana, per sort curta, de l’estació de Murray Hill en direcció a Broadway. Hi ha quatre bancs amb el seient de fusta i el respatller d’alumini, dos expositors de publicitat, dues papereres i una farola antiga que ja no hi hauria de ser però que hi és. Farà dues passades, com sempre, una pel mobiliari i l’altre pel terra. [2]


A primera hora no hi ha massa gent. Així és que s’ho pren amb empenta amb l’idea d’acabar aquest tros abans no arribi la marabunta del migdia. Es penja el bolígraf al coll amb un cordillet fosforescent, treu la llibreta amb el plànol i intenta fer-se una idea de com estructurarà la feina.

Després de tant de temps ja sap els racons per on s’haurà d’entretenir més i per quins no haurà d’aprofundir tant. Ha calculat que recollirà una mostra cada 50 cm més o menys, pel què fa als bancs. Treu un bastonet del número dos, l’unta amb una mena d’oli enganxós tipus oli de fetge de bacallà, l’olor el delatat, i comença pel primer banc de fusta que es troba just en començar l’andana. Passa el bastonet per sobre el banc per una superfície més o menys de 2cm2 i després introdueix el bastonet en un potet de plàstic i el tapa hermèticament. Després, va assenyalant en el mapa amb una creu, el lloc exacte de cada mostra. I al costat, hi afegeix un número del registre de la prova. Després seguirà amb el respatller. Tot i que cada material és diferent i atrau més o menys microbis, el procediment per agafar mostres és el mateix. En tot cas, ell ho té clar, no s’asseu mai a cap banc del metro. Per si de cas.

La gent en general passa d’ell, però s’ha trobat en algunes ocasions haver de posar cara de pòquer i en d’altres haver de donar explicacions científiques per calmar als desconfiats. [3]

En Cornelius va traient bastonets, va agafant mostres i les va tancant als potets. Només li queda, a part del terra que ja ha decidit que el deixarà per després de dinar, el segon expositor de publicitat.

Més o menys a aquesta hora, després d’estar a punt d’acabar de recollir les mostres de tants tipus de microbis un dia rere l’altre, en Cornelius no deixa de pensar en què coi hi fa en aquesta feina. Mentrestant està recollint les últimes probes del segon expositor s’adona que han canviat la propaganda.

El què veu l’impressiona. Com més va, més s’atreveixen amb els fotos. Per una banda, la foto d’un home i una dona petonejant-se, provocant bavalles que els regalimen per les galtes a tots dos i, per l’altra, un fotograma on es veu l’esquena d’un home més aviat fornit amb bona musculatura, esquena ampla, cintura estreta, amb el cul a l’aire, dur i de galtes compactes, que està aguantant dues cames femenines que alhora li premen el cul de mascle, una mà de la fèmina clavant-li les ungles a la galta dreta del cul i uns ullets gairebé camuflats per una melena rossa mirant, per damunt de les espatlles de l’amant, al món.

Ha quedat tant afectat, que només li ve un pensament al cap. No se’l pot treure de sobre. A partir d’ara podria recollir mostres d’altres menes, no? Ara mateix s’hi posaria. Muntaria una empresa de”Prevenció de riscos laborals en bordells i altres”. Així potser, mataria dos ocells d’un tret. Calmaria la seva compulsivitat i, vés a saber, si l’ajudaria amb els seu problemes d’erecció, que ja n’estava fart de menjar tres dàtils i quatre nous cada dia de tots els dies per esmorzar.[4]

[1] Aquí ens podríem estendre en paraules per explicar la vida d’en Cornelius quan era petit, perquè no hi ha pare al seu voltant, perquè la mare el vol ben lluny de casa, perquè va triar la carrera que va triar...darrera de tot plegat s'hi observa un arrelat trastorn obsessiu – compulsiu, en aquest cas es concreta en una necessitat irracional de tipus neuròtic per la neteja que pateix la mare...i que, tot i que no sempre és totalment genètic, en Cornelius se n’ha vist afectat, sigui pel trastorn, sigui per ser el fill de sa mare... aquesta activitat de neteja profunda és un conjunt de rituals o manies que s’aniran repetint tots els dies gairebé sense variar res de res...la mare a casa...el fill a la feina...

[2] Podríem seguir explicant les varietats de microbis que es poden trobar en el metro...s'han trobat bacteris que podrien causar meningitis, gastroenteritis... però també n’han trobat de bons, com microbis capaços de digerir productes tòxics, residus i fins i tot pizza...el resultat no serà només un mapa dels microbis soterranis de la ciutat, sinó també dels seus habitants...els científics barallen tantes dades que es necessiten supercomputadors que extreuen l’essència genètica dels microbis... han seqüenciat més de 10.000 milions de bacteris, els han classificat i els han identificat buscant el seu perfil en una base de dades dels bacteris, virus i altres formes de vida microscòpiques ...la meitat de l’ADN que s’ha analitzat pertany a bacteris que no fan cap tipus de mal als humans...val més que no seguim perquè quan un s’assabenta que al nostre cos hi ha més bacteris que cèl·lules...

[3] Seguiríem detallant en aquest paràgraf en quines situacions diverses s’ha trobat en Cornelius cada vegada que passa el bastonet prop d’alguna senyora assenyorada...o bé d’algun senyor desconfiat...sabem segur que, si en Cornelius anés acompanyat per un OI, observador independent, se’n podrien treure prous dades per un estudi seriós sobre el comportament humà en situacions inesperades...

[4]Tot i que en aquest cas podríem detallar com d’extremadament rigorós n’és en Cornelius amb la seva feina...preferiríem, en el cas de fer-ho, detallar les seves fantasies recollint mostres de bavalles en tot tipus de bordells d’arreu del món que ja l’han trucat per fer un seguiment dels microbis que per allà circulen...d’aquí en podria sortir una altra història no us penseu...des de petits meublés de no res, fins a bordells asiàtics on s’ofereixen orangutanes depilades, rentades i perfumades com a servei sexual als clients... en Cornelius acabarà veient de tot...

el tiempo...todo...loCura...

El tiempo todo, locura es un libro de relatos y microrrelatos que pretende ofrecer una visión distinta sobre lo cotidiano

http://www.verkami.com/projects/10319-el-tiempo-todo-locura

Las tres C del cuento: desde Chéjov a Carver y Cheever

 Taller de lectura por Sara Rosenberg. Septiembre

MICRORELATO

El tiempo. Todo. LoCURA.

RELATO

Sucedía ese tiempo en que los dioses desde su cielo podían ver y manejar cuanto les parecía. Se sentaron todos ellos en uno de los porches del paraíso durante un amanecer, como venían haciendo desde lejos en el tiempo. No hay hambre en la vida de los dioses. En la mesa, monumental, como en un juego de rol, se disponían algunos hombres, pueblos y toda la naturaleza. Durante la noche, los dioses, habían permanecido ausentes, quizás aburridos de tanto aburrimiento y rutina.

Y ahora, había amanecido húmedo. Todo era tranquilidad, silencio, y otra vez aburrimiento. Contemplaban, pues!

Primera contemplación

Amelia, se arrodilló con suavidad y ternura en los escalones húmedos de la mañana que llevaban al interior de la iglesia. Con su mano izquierda temblorosa, limpió de hojas y escarcha, como pudo, un trocito de una de las losas. Luego besó y apretó contra su pecho con una fuerza increíblemente tierna al hijo que abandonaba.

- Que Dios te acoja y te proteja!

Se dio la vuelta. Quería correr veloz como el cierzo¹. Sentir el frio por no sentir la pena!

Sebastián, el escolano de los sábados, llegó apresurado después de que las sábanas se le pegaran con fuerza aquella mañana. Tuvo que quitarse el tapabocas para darse cuenta que el paquete que se hallaba en la escalera era un ninón². Chilló con todas sus fuerzas hasta que don Santos espantado abrió la puerta.

Segunda contemplación

En casa de los Trueta habían aumentado en familia. Once hijos en un mismo hogar. Don Santos, bautizó de inmediato al chiquillo abandonado. Le puso Santos, como si heredara nombre de padre a hijo y  le apellidó Gracia, por la Gracia de Dios. Luego se dirigió hacía Casa Trueta y les planteó, con la evidencia en las manos, la necesidad de que acogieran al ninón. Que Dios se lo pagaría, que si tal que si cual, que dónde comen 11 comen 12.

Cómo en Jason y los Argonautas, cuando Zeus les dio tregua después de tanta aventura y batalla y se tomó unas cuantas vidas de holganza, así dejaron en paz los dioses a Santos Gracia hasta su boda.

Tercera contemplación

Justa había conocido a Santos ni en su pueblo ni en el suyo, aunque uno y otro habían nacido en dos pueblos muy cercanos entre sí. Tuvieron dos hijos y trabajaron y vivieron y vivieron y trabajaron. De vez en cuando, muy de vez en cuando cogían el autobús de línea con algunos enseres y se iban a pasar algunos días, sobretodo en vacaciones, allá, a cuatro horas y media de su casa.

Algunas veces, paseando por el pueblo, se acercaba una mujer a los hijos de Santos y les susurraba emocionada, insólitamente emocionada:

- Sois los hijos de Santitos! Sois los hijos de Santitos!

En una de esas ocasiones dicha mujer se acercó a Santos con temple forzado, le reveló que era su madre, le entregó unos papeles y se marchó sintiendo esa pena, ese frio y deseó otra vez correr como el cierzo.

Cuarta contemplación

Santos y Justa nunca volvieron a las raíces. Sin embargo Santos siguió guardando esos papeles. En fiestas con amigos, algún que otro familiar o alguno de sus hermanastros, Santos se baladroneaba de no haber hecho ni caso a su supuesta madre, hasta que un día muy indignado y a la vez excitado de tanta mofla³, salió corriendo en busca del dichoso papel y delante de todos lo rompió en mil trocitos para que quedará más que claro su desinterés. Y aunque nadie sabía a ciencia cierta lo que estaba escrito, dicen que Santos habría sido el heredero de medio pueblo.

Sucedía ese tiempo en que los dioses desde su cielo podían ver y manejar cuanto les parecía. Ni Abeona, diosa que protegía a los niños que abandonaban la casa de sus padres salvaguardando sus primeros pasos solos, pudo con el tedio de los dioses en  ese amanecer húmedo e impedir que la diversión cayera en forma de locura encima de esa mujer que una y otra vez corre veloz como el viento. Los dioses nos vuelven locos.

Cierzo¹ El cierzo es el viento de componente NO. En Aragón en la Ribera de Navarra y La Rioja, es un fuerte viento fresco y seco .

Ninón² Bebé

Mofla³ Burla