La periodista Rasha Roure
Ramírez, coneguda com la “3R”, ja ens té acostumats a les seves tertúlies a 3
bandes. Genera espais inversemblants sobre sistemes complexes. Avui ens
transcriu les paraules de tres outsiders amb qui va coincidir durant el mes de
febrer. 3 personatges que es van avenir a trobar-se per parlar de la seva
trajectòria. A un bar, d’una plaça, d’un poble, es van prendre un cafè amb
llet, uns croissants i uns donnuts. Algun, segur, va fer festa grossa. La 3R
sempre comença les seves tertúlies amb una cita d’algun famós que llença a
l’aire, i deixa que flueixi l’energia i es materialitzi en paraules. Què us diu
aquesta frase: "No segueixis el camí marcat; ves-te’n per on no hi hagi
camí i deixa la teva empremta "cita del poeta americà Ralph Waldo Emerson
—hahahaha... —exclama, en Joan,
amb el seu habitual somriure d’orella a orella— jo segueixo el camí que em
convida el vent. M’agraden les capes de seda suau. Així puc volar com les
blanques ales d’àngels transformadors i alliberar les energies falses que cada
dia ens envolten.
—T’entenc, Joan —respon amb veu
serena i tranquil·la l’Alfred— els núvols s’escampen arreu gràcies al vent i
viatgen amunt i avall, cap aquí i cap allà, i a vegades tornen i se’n van. Com
jo. Em sento núvol des que rondo per les carreteres, sense mapes, sense gps.
L’estrella polar és la meva guia i el vent, el vent que m’hi empeny.
—A vosaltres us agrada la natura,
els fenòmens de la terra primitiva— s’atreveix a dir la Dàlia, amb nom de flor
però més d’asfalt que de camp—. Jo vull saber on vaig i qui sóc. No cal que els
altres sàpiguen de mi.
Això va bé, pensa la Rasha. Veu com
s’ha trencat el gel i es relaxa. Se’ls mira amb tendresa. Sap que d’alguna
manera ha desestabilitzat la rutina de cadascun d’ells. Són on no són mai.
Parlaran de sensacions i experiències que no comuniquen a ningú. Està contenta
i sent un profund respecte per tots tres.
—Visc en una casa, un pis, unes
habitacions, quadrat tot plegat —deixa anar en Joan— , però, a través de la
fluorita, una pedra, transformadora de l’arquitectura de l’interior, em puc
imaginar paisatges purificadors. Arcaaaades celestials. I deixa de ser un cub.
I em sento protegit, net, i que tot està en perfecte ordre. Cos i ment, i molta
confiança.
—Casa meva, sóc jo i el meu camí.
Les meves passes —diu l’Alfred— també són casa. Casa ets tot el que ets. Un de
sol. Allà on sóc, allà es casa. Ara, casa és aquí. Fins i tot sense casa sóc
casa.
—Em costa parlar. Avui però sento
que compartim el mateix esperit, que m’entendreu— diu amb veu parsimoniosa i
tendra, la Dàlia—. Aparco l’autocaravana on hi ha gent, com més millor. Em
recorda quan vivia a la ciutat i tenia una vida atrafegada, una no vida. Veig
als altres fer allò que no vull fer. És com tenir una estampeta de la mare de
déu que en veure-la et dóna força per no tornar-hi.
—No tinc res i ho tinc tot
—segueix dolçament l’Alfred—. De fet, no vull tenir res. Com menys millor. Com
menys coses tens més temps tens per ocupar-te del que cal. Quan no parava de
comprar i comprar em passava el dia treballant per comprar. Com més gastava més
havia de treballar i més se me n’anava la vida.
—Quan somies coses tan maques,
que més vols. I jo en somio tantes! Ocells de colors, bells àngels, boscos
frondosos il·luminats per arcs de sant Martí —irradia gesticulant en Joan—. Us
ho imagineu?
—Salta vent, acaricia’m i
abraça’m!!!—torna a dir el Joan aixecant-se de la cadira fent els seus
saltirons.
—Estic sola. Però no sempre ho he
estat. Aquest tema encara em fa tremolar —diu ni gairebé amb un fil de veu la
Dàlia—. Mai més em tornaran a deixar sola, perquè sola és com vull estar. No
ser una muntanya russa d’emocions passionals i irrefrenables, això no. Un camí
planer, tranquil, de caminar pausat i seré, com un horitzó a la mar.
