divendres, 9 d’agost del 2019

...pessigolleig...


El pessigolleig m’arriba pels peus i tot.
M’enganxo a la cadira.
Tanco els ulls i mil serpents
barallant-se esveradament,
gairebé m’ennueguen.
I l’únic que desitjo
és el bes,
desfer-me i embassalar-me.
I que sadollis la teva set.
Pensant-ho,
estiro el coll enrere
i esper la mossegada
infecta de verí.

Ploro, ploro, ploro.
Vessa el desig.
No puc més
Tinc por de no morir.

dimarts, 6 d’agost del 2019

HAS SENTIT LES CAMPANES

Has sentit les campanes.
El batec del cor d'aquesta casa.
Les mans a la terra,
els ulls a les muntanyes.
Ets u amb el paisatge.
Formes part del tot.
Si el tot t'abraça,
no pots pensar-te sol!
I si quan es fa de nit
vols companyia,
tanca els ulls i evoca els llits
on has amat, la vida.
(mcr)

EL DESIG ÉS ÏTACA, EL CAMI, EL PLAER


SI
El desig és Ítaca.
El camí, el plaer.

TINC EL CAP BUIT
I EN CANVI L’ESTÓMAC PLE.
DEIXEM DE PARLAR DE PESSIGOLLES.
ÉS LA INCERTESA.
NO ESTÀ ESCRIT A CAP PAPER,
EL VOL DE LES PAPALLONES.

EM DEIXO ENDUR PER TU,
MÚSICA.
AIXÍ ATRAPO COM PUC,
EL VOL DE LES NOTES.

RENTO ELS LLENÇOLS
DE PARAULES I FLUIDESA.
L’ARA ÉS INTENS,
EL DEMÀ, FUGISSER.


dimecres, 12 de juny del 2019

Si no em puc el meu cos endur


Si no em puc el meu cos endur

almenys que s'escapi l'ànim.

Si pres en terra  no veig llum

Que el temps  que visqui sigui

JUST.

diumenge, 12 de maig del 2019

...llegint Emily Dickinson...


Bé, ho saps,
no t’atrapo,
no t’entenc, Bellesa
que descrius i veus
en la Immensitat.

Ni rius, ni ocells,
ni arbres
ni Ànimes blanques,
les veig en mi
Fermentar.

Potser em cal
La Calma i el Silenci,
la Llum del despertar.
Oh! Univers tan Gran:
––Ets tu qui vindrà
i em Salvarà!

...llegint dublinesca...


Después de dos años de abstinencia,
está confirmando una vieja sospecha;
el mundo es muy aburrido, o lo que es lo mismo,
lo que sucede en él carece de interés sino lo cuenta un buen escritor.
Dublinesca. Enrique Vila-Matas

Feia una bona estona que havia entrat al compartiment 3/30 de l’exprés. El bitllet li va ser lliurat en el moment precís d’obrir aquella maleta espectacular, enorme, gegant apareguda del no res. Això no ho sap segur, ja que d’alguna manera, encara que sigui per les poques referències que té, el més probable és que ja tingui una edat i aquest fet, el deixa ben astorat. Obrí la maleta, doncs, i un bitllet força misteriós li diu:
––O ara o mai!
Per alguna raó que encara no pot explicar, li ve al cap una reflexió a Dublinesca. “ Tan verdad es que cuando oscurece siempre necesitamos a alguien como que, cuando amanece, siempre necesitamos recordar que nos queda todavia algun objectivo en la vida.” Tant és així que no s’ho pensà dues vegades. I tal i com aquell dia havia posat el peu a terra, de la mateixa manera prengué el bitllet i s’enfilà al vagó del mig. Tingué força feina. Per arribar-hi grimpà amb ajuda del bastó pels forrellats, cargols i cinturons de cuir que anava trobant, fins que accedí al peu de la via i pujà els graons del vagó del mig.
Al compartiment no hi havia ningú, només ell i el seu barret i el seu bastó que ocupaven el seient del davant.
Mirà per la finestra d’uns vidres extremadament transparents i un calfred li recorregué el cos.
—On m’he ficat? —pensà.
Sentí el tremolor de l’arrencada. El que veié des del seu seient era sortit, com a mínim, d’un dels mons d’en Terry Pratchett. Li vingué al cap aquella fantasia desbordant del Discworld. Un món en forma de disc o de pizza sostingut per 4 elefants que es passegen per sobre la gran tortuga A’Tuin de quinze quilòmetres de llarg i que neda per l’espai.
La via del tren, almenys això és que ell veia, quedava penjada per la seva banda del compartiment. Un sol radiant, això sí, il·luminava tot l’espai exterior. S’aixecà amb ànsia i en mirà per la finestra de l’altra banda s’adonà que el precipici encara era més espectacular. Un cel ple de núvols de cotofluix de colors ataronjats i violeta com mai havia vist. Si fos un matalàs gegant, quin gaudi fer saltirons!
—Com puc pensar en aquestes bestieses! On m’he ficat?
Tornà al seu seient, que a hores d’ara ja sabia que no calia que fos el seu. S’adonà, per algun pressentiment, que tot els seients de tot el compartiment serien el seus seients.
S’acomodà. Repenjà el cap al vidre aguantant-se’l amb el braç dret flexionat. Intentà deixar la ment en blanc. Se li feia gairebé impossible. “Caminar hacia Brooklyn significava buscar de nuevo las antiguas fuerzas ocultas y evocar ciertos días de su juventud en los que aún esperava que el mundo fuera a su encuentro” , li tornava al cap Dublinesca. Potser per que no acaba d’entendre que hi fa penjat dalt d’una via, potser perquè això li recorda el pont de Brooklyn, o potser perquè li ha entrat un cert pànic de tanta alçada i veu que la vida se li escapa de les mans.
No sap amb certesa quanta estona passà mig endormiscat, mig pensarós. Un soroll sobtat el posà en guàrdia. El blau cel havia desaparegut i els núvols de cotofluix també. Una penombra envoltava al tren. S’aixecà i ho anà comprovant aquí i allà, per tot el vagó. El compartiment també s’anà enfosquint a mesura que avançava el tren. No descobrí cap bombeta per enlloc. S’apressà a tornar al seu seient, encara que sabia de sobres que tant hi feia. Respirà profundament, i amb una calma imprecisa que no coneixia ni ell mateix, plegà el braç dret i es tornà a endormiscà.
—On m’he ficat? ––pensà.
La llum tornà a il·luminar l’estança. La claror li fa obrir els ulls. Per la finestra de l’altra banda, ja no s’hi veien gaires nuvolades.
—L’Himàlaia! Desperta’t, va! ––digué en veu alta per sentir-se amb més claredat.
—On m’he ficat? —repetí.
Mirà el rellotge amb una sensació d’atemporalitat. El temps no anava ni ràpid ni lent. Tan sols passava en intervals de llum i foscor.
Es canvià de seient. Recolzà ara el seu braç esquerre flexionat al voraviu de la finestra i contemplà els cims més alts del planeta. Quedà tan hipnotitzat per tanta bellesa que es fongué en la neu i en la roca i en el fred.
I així, amb un altre sotrac desaparegué la llum, i ara, sí, sense fer escarafalls ni fer-se cap pregunta, declinà el cap i tancar els ulls.
Tot s’inundà de blau. Encuriosit girà el cap cap a la seva esquerra i també hi havia blau, un blau molt blau. S’incorporà i mirà precipici avall. No s’ho podria creure. Allò era la cascada sota l’aigua de les illes Maurici? Havia somiat sempre de fer-hi un viatge. En avioneta si era possible. I ara, estava allà enfilat en un tren veient les meravelles més impensables.
—On m’he ficat? —s’anava repetint de tant en tant.
Perdé el compte. Llum i foscor, llum i foscor és tot el que li quedaria per controlar el pas del temps. Però ara mateix, ni això. S’ha descomptat. I ja no sap que és el temps. Ni li cal. Ni l’amor li ve al cap.
—Potser si no hi ha temps, tampoc hi ha amor! —filosofà en veu alta. —On m’he ficat?
Així, doncs, van passant llum i foscor, com si fos un power point de racons de món. 

la bellesa dura un segon


La bellesa dura un segon.
Gemma Ventura.

Tot el que resta després d’instant de bellesa és el desig de repetició. D’aquell instant ja no en queda res, res en absolut, ni la pròpia bellesa de l’instant que a partir del moment següent ja s’ha convertit en un record distorsionat.
Busques l’eternitat, la trobada amb la llibertat absoluta, el no temps, un ara infinit que com un xiclet s’estira i s’eixampla però encara és xiclet.
D’alguna manera cerques allò que veus en els infants i que et meravella. La mesura del temps. L’abans i el després inexistent. Viuen la vida com una suma d’ares. I ho vols per tu.
Llavors un dia intentes explicar com experimentes l’eternitat. I no trobes les paraules exactes. Només saps que quan et dissols en l’altre el temps no existeix.
En aquest estat alterat de la consciència es fa complicat posar-hi paraules. Fins que un dia em vaig trobar això que ho explicava com jo no ho sabia fer:

La pequeña muerte, Eduardo Galeano
No nos da risa el amor cuando llega a lo más hondo de su viaje, a lo más alto de su vuelo: en lo más hondo, en lo más alto, nos arranca gemidos y quejidos, voces del dolor, aunque sea jubiloso dolor, lo que pensándolo bien nada tiene de raro, porque nacer es una alegría que duele. Pequeña Muerte, llaman en Francia a la culminación del abrazo, que rompiéndonos nos junta y perdiéndonos nos encuentra y acabándonos nos empieza. Pequeña Muerte, la llaman; pero grande, muy grande ha de ser, si matándonos nos nace.

dimecres, 3 d’abril del 2019

...miedo...


( jugant amb el ritme)                               
Meterle mano al miedo,                                                                                       
torturarle hasta que se rinda,
abrir la puerta y salir a paso lento
saber que está en el suelo,
tipo felpudo, lleno de polvo y ya viejo.
Curarte una a una las cicatrices.
               Las que se ven, las que no se ven.
Hablar a rienda suelta,                                                                           
echar letras y más letras.
ordenar si acaso ideas,
escucharte mientras discurseas
               discursos de un pobre poeta.
Obstinarte en la palabra, compromiso y verbo.
               Metiéndole mano al miedo.                                                                  
Complacerte del contacto, con tacto,                                                
notarte la esencia, de los pies a la luna llena,
significar la mirada que de lobo no tiene nada.
Entender que sentirte vulnerable no es ser frágil,
               que no se quiebra el mundo tan fácil,
Mezclarte, sí, en sudorosos abrazos,
               pero no disolverte ni en el todo esconderte.
Imponerle a tu mente dieta sin prohibiciones,                                               
saltar el muro y echar un ojo, aunque sea de reojo.
Volar a cielo abierto intensa, mente.
Augurar voluntades, ciertas, que no seguras,
               llenando mares de sonrisas, y claro, risas.
Resucitándote sin duda de una muerte evidente
               de no haber al miedo, metido mano,
( firmemente)

dimecres, 23 de gener del 2019

...l'inútil...



La nit escolta desinteressadament l’altre oferint-li tota l’atenció. El seu silenci, que brinda hospitalitat i escolta, convida a l’altre a alliberar-se tot parlant.
La expulsión de lo distinto. Byung-Chul Han

L’inútil, dins la vitrina amb placa dedicatòria i tot, veu passar davant seu infinitat de gent. Els uns atrets pel bullici de les hores diürnes i els altres per la calma de la nit. Ha sigut testimoni durant aquests anys de comentaris sobre la seva presencia.
––Va, no emprenyis! Tu sempre amb la mateixa conyeta! T’ho he dit mil vegades! ––remuga ben enfadat en Phillies. ––Un paio s’ho va deixar. Tothom deia que era molt conegut, vaja, un famós anat a menys.
–– Phillies, que és allò que tens a la vitrina?
––Un trasto, ja ho veus! Una mena de bumerang! Hahaha —riu gairebé escanyant-se en Phillies que avui tenia un dia bo. —Mira-li la placa, ho diu tot: Inútil!
 ––Phillies, que és allò que tens a la vitrina?
—És l’inútil!!!!!!!–– crida en Phillies desesperat mentrestant una copa li cau de les mans–– Mira que et dic Jean, si saps per a què serveix, t’ho regalo! No t’ho diré més ni a tu ni a ningú!
L’inútil ho veu tot, dia rere dia. Cap a les nou del vespre el blanc de l’uniforme ja no és tan blanc. I encara prou que el davantal li ha parat mil vegades probables incursions de colors variats. A la barra encara hi seuen dos borsalinos grisos i un escot envoltat de vermell. És tanta l’amplitud del finestral cantoner que el dins és fora i el fora és dins, ho pensa sovint. Però ara no s’hi veu ningú al carrer. Els llums que fan llum, no més. El rellotge és a punt de marcar les 2, el té tan a prop que el temps d’espera se li fa feixuc. Sort que avui la Jukebox fumeja Eddie Lang. La pressa per esbandir gots i copes del cambrer es va accelerant. Els cigarrets encara fumegen i la noia no para de mirar al Humphrey que té al costat. El silenci omple el Phillies, tan sols els petits xarrups dels guisquis a punt d’acabar confirmen la seva pressa. El davantal ja és al cubell dels draps i les baietes per rentar.
A aquestes hores, la nit és una manta de gel. En obrir-se la porta, tot queda ventilat de la ferum de tabac. Només en queden dos a la barra. I es tornen a mirar. Els llavis de la noia insinuen un petó vermell. Ara sí. Al carrer hi ha tota la llum i ell romandrà a les fosques un dia més confiant en trobar la seva utilitat.

...tres escriptors...




PABLO NERUDA sona enllaunat en el radiocasset de l’època. Arriba d’estranquis des de l’altra banda del món. Paro l’orella, asseguts enmig d’un prat d’algun lloc que no es pot dir i un vent de mil dimonis, i escolto a través de la música d’en Mikis Teodorakis, la poesia d’en Neruda. Al cap de no res, t’adones que ja no pots desenganxar l’orella del vent i notes profundament que és una poesia que ha “ nacido de la ira como una brasa”. I no hi pots fer res. Et quedes clavada, fusionada amb el verd d’una terra que neix més tranquil·la. “ En la fertilidad, crecía el tiempo” i se’n feia un nus a l’estómac. “Aquí viene el árbol, el árbol de la tormenta, el árbol del pueblo”, sentia la força del poble, la ira del poble, l’esperança del poble. Altra vegada la poesia em penetraria a través de la música, com ho va fer en Paco Ibáñez presentant-me a Góngora, Federico García Lorca, Machado, Alberti, Cernuda... León Felipe amb el seu poema Piedra pequeña, que ara encara ploro en sentir-la, i molts més poetes a través de cantautors.
Federico García Lorca, León Felipe i el mateix Neruda li dediquen a WALT WHITMAN un poema, fent ressò la seva aureola de força. No sóc pas una ploramiques. Als poemes, o millor dit al seu gran poema “ Song of Myself”, no li cal música, és tot una simfonia, i ploro. Celebra la vida parlant de la mort.  Llegeixo “ Me celebro a mi mismo,/ y cuanto asumo tu lo asumirás,/ porqué cada àtomo que me pertenece, te pertenece a ti tambíen”. Cada paraula escrita sembla escollida a consciència. La realitat mostrada, crua, així de senzilla i complexa. L’impuls irrefrenable dels seus versos no sé si et transporten a espais inabastables o al l’avern més insondable, com si se’t presentés davant d’un mirall per fer-te sentir digne de saber-te. Whitman mor l’any 1892, a mi em ve a parar a les mans l’any 1992. Un poeta i un lector es ressusciten mútuament.
PESSOA el descobreixo gràcies a un amic que publica un llibre titulat “Darrer Poema” inspirat en una carta que Pessoa va deixar vuit dies abans de morir adreçada a algú incògnit i on s’entreveu que es refereix a l’estranya relació entre el poeta i Ofèlia. Em decideixo per començar pel “ Llibre del desassossec”. Està escrit en prosa però jo només hi veig poesia. Filosofia. A la primera pàgina, ja, “ El cor, si pogués pensar, s’aturaria” i, com una aranya d’art subtil, et quedes atrapada a la teranyina de l’abstracte. En Pessoa té molts alter ego. El meu, és ell! Una excavació arqueològica de les idees, pensaments i emocions. Explorador infatigable des del darrera d’una finestra de vidre entelat. Així, fent un còctel de metafísica i raó. Diuen que abans de morir va escriure en anglès "I know not what tomorrow will bring... ".
A títol de postdata, per dir-ho d’alguna manera, quan llegeixes les biografies t’agafa un atac de cor. Un Neruda poc sensible se’t fa impossible de pensar i en canvi se sap que rebutjà una filla amb discapacitat i se n’oblidà. O un Pessoa, alcohòlic en solitari. Potser en Whitman, molt més controvertit i polèmic, et deixa una excusa per pensar que, aprofundir en tu mateix, no és gens fàcil.

...mirava per la finestra....


Mirava per la finestra. A cavall del Puigllançada encara s’hi veia la congesta de l’Euga Blanca. Sempre que hi mirava, els ulls galopaven per sobre d’aquell tros de muntanya que li permetia l’ample del vidre. Aviat l’estiu s’enduria la clapa blanca i sabria que ha passat un altre any. Fa temps que no necessita calendaris, ni rellotges, ni campanades. Ni tan sols les campanades a morts alteren el contínuum espai-temps. Aquest temps que s’entesta com una fletxa seguir en línia recta fins l’objectiu, l’infinit. Quan abaixa els ulls veu l’aigua del riu que flueix sense aturador, ni el més sec dels estius el deixa sense moviment. I segueix, i segueix fins al mar, com el temps, així, constant. No podia saltar per damunt del temps, ni quedar-se enrere, ni anar per davant. És aquí on era, i això, exactament això, el feia sentir en pau. A vegades, però, es permetia abocar pensaments cap l’inexistent futur.
Mirava encara per la finestra. L’Euga Blanca era majestuosa entre el verd ja incipient de la primavera i el gris de les roques del Puigllançada. Només les bromes de migdia i, avui, la Generala traient el nas per la banda de Coll de Pal, matisaven els blancs de la natura imperant.  S’entretenia pareidoliant amb els núvols, buscant l’elefant o el geni de la llàntia. Sí, ha passat un altre any.
Mirava sempre per la finestra. Havia après a oblidar-ho tot. A vegades quan veia un ocell volar tan a prop del pont vell, li feia un salt el cor fins que una estrebada li recordava que aquell ocell era un roquerol, el geni de les cabrioles. Per ell, el passat era passat. Li era tan fàcil com respirar.
Per això, cada any des de feia molts anys, quan mirava per la finestra i veia la congesta de l’Euga Blanca se li presentaven aquells records que no volia oblidar.