El pessigolleig m’arriba pels peus i tot.
M’enganxo a la cadira.
Tanco els ulls i mil serpents
barallant-se esveradament,
gairebé m’ennueguen.
I l’únic que desitjo
és el bes,
desfer-me i embassalar-me.
I que sadollis la teva set.
Pensant-ho,
estiro el coll enrere
i esper la mossegada
infecta de verí.
Ploro, ploro, ploro.
Vessa el desig.
No puc més
Tinc por de no morir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada