Después de dos años de abstinencia,
está confirmando una vieja sospecha;
el mundo es muy aburrido, o lo que es lo mismo,
lo que sucede en él carece de interés sino lo cuenta
un buen escritor.
Dublinesca. Enrique Vila-Matas
Feia una bona estona que havia
entrat al compartiment 3/30 de l’exprés. El bitllet li va ser lliurat en el
moment precís d’obrir aquella maleta espectacular, enorme, gegant apareguda del
no res. Això no ho sap segur, ja que d’alguna manera, encara que sigui per les
poques referències que té, el més probable és que ja tingui una edat i aquest
fet, el deixa ben astorat. Obrí la maleta, doncs, i un bitllet força misteriós
li diu:
––O ara o mai!
Per alguna raó que encara no pot
explicar, li ve al cap una reflexió a Dublinesca. “ Tan verdad es que cuando
oscurece siempre necesitamos a alguien como que, cuando amanece, siempre
necesitamos recordar que nos queda todavia algun objectivo en la vida.” Tant és
així que no s’ho pensà dues vegades. I tal i com aquell dia havia posat el peu
a terra, de la mateixa manera prengué el bitllet i s’enfilà al vagó del mig. Tingué
força feina. Per arribar-hi grimpà amb ajuda del bastó pels forrellats, cargols
i cinturons de cuir que anava trobant, fins que accedí al peu de la via i pujà
els graons del vagó del mig.
Al compartiment no hi havia
ningú, només ell i el seu barret i el seu bastó que ocupaven el seient del
davant.
Mirà per la finestra d’uns vidres
extremadament transparents i un calfred li recorregué el cos.
—On m’he ficat? —pensà.
Sentí el tremolor de l’arrencada.
El que veié des del seu seient era sortit, com a mínim, d’un dels mons d’en
Terry Pratchett. Li vingué al cap aquella fantasia desbordant del Discworld. Un
món en forma de disc o de pizza sostingut per 4 elefants que es passegen per
sobre la gran tortuga A’Tuin de quinze quilòmetres de llarg i que neda per
l’espai.
La via del tren, almenys això és
que ell veia, quedava penjada per la seva banda del compartiment. Un sol
radiant, això sí, il·luminava tot l’espai exterior. S’aixecà amb ànsia i en
mirà per la finestra de l’altra banda s’adonà que el precipici encara era més
espectacular. Un cel ple de núvols de cotofluix de colors ataronjats i violeta
com mai havia vist. Si fos un matalàs gegant, quin gaudi fer saltirons!
—Com puc pensar en aquestes
bestieses! On m’he ficat?
Tornà al seu seient, que a hores
d’ara ja sabia que no calia que fos el seu. S’adonà, per algun pressentiment,
que tot els seients de tot el compartiment serien el seus seients.
S’acomodà. Repenjà el cap al
vidre aguantant-se’l amb el braç dret flexionat. Intentà deixar la ment en
blanc. Se li feia gairebé impossible. “Caminar hacia Brooklyn significava
buscar de nuevo las antiguas fuerzas ocultas y evocar ciertos días de su
juventud en los que aún esperava que el mundo fuera a su encuentro” , li
tornava al cap Dublinesca. Potser per que no acaba d’entendre que hi fa penjat
dalt d’una via, potser perquè això li recorda el pont de Brooklyn, o potser
perquè li ha entrat un cert pànic de tanta alçada i veu que la vida se li
escapa de les mans.
No sap amb certesa quanta estona
passà mig endormiscat, mig pensarós. Un soroll sobtat el posà en guàrdia. El
blau cel havia desaparegut i els núvols de cotofluix també. Una penombra
envoltava al tren. S’aixecà i ho anà comprovant aquí i allà, per tot el vagó.
El compartiment també s’anà enfosquint a mesura que avançava el tren. No
descobrí cap bombeta per enlloc. S’apressà a tornar al seu seient, encara que
sabia de sobres que tant hi feia. Respirà profundament, i amb una calma
imprecisa que no coneixia ni ell mateix, plegà el braç dret i es tornà a
endormiscà.
—On m’he ficat? ––pensà.
La llum tornà a il·luminar l’estança.
La claror li fa obrir els ulls. Per la finestra de l’altra banda, ja no s’hi
veien gaires nuvolades.
—L’Himàlaia! Desperta’t, va!
––digué en veu alta per sentir-se amb més claredat.
—On m’he ficat? —repetí.
Mirà el rellotge amb una sensació
d’atemporalitat. El temps no anava ni ràpid ni lent. Tan sols passava en
intervals de llum i foscor.
Es canvià de seient. Recolzà ara
el seu braç esquerre flexionat al voraviu de la finestra i contemplà els cims
més alts del planeta. Quedà tan hipnotitzat per tanta bellesa que es fongué en
la neu i en la roca i en el fred.
I així, amb un altre sotrac
desaparegué la llum, i ara, sí, sense fer escarafalls ni fer-se cap pregunta,
declinà el cap i tancar els ulls.
Tot s’inundà de blau. Encuriosit
girà el cap cap a la seva esquerra i també hi havia blau, un blau molt blau.
S’incorporà i mirà precipici avall. No s’ho podria creure. Allò era la cascada
sota l’aigua de les illes Maurici? Havia somiat sempre de fer-hi un viatge. En
avioneta si era possible. I ara, estava allà enfilat en un tren veient les
meravelles més impensables.
—On m’he ficat? —s’anava repetint
de tant en tant.
Perdé el compte. Llum i foscor,
llum i foscor és tot el que li quedaria per controlar el pas del temps. Però
ara mateix, ni això. S’ha descomptat. I ja no sap que és el temps. Ni li cal.
Ni l’amor li ve al cap.
—Potser si no hi ha temps, tampoc
hi ha amor! —filosofà en veu alta. —On m’he ficat?
Així, doncs, van passant llum i
foscor, com si fos un power point de racons de món.
