Memòria
El
pes de la memòria. Potser som una cadena de records arbitraris o una suma de
veritats tornades subjectives que hem anat arraconant com un petit tresor.
Una
memòria que transita pel temps i, quin temps aquest de les presses! Si amb prou
feines i gratant aferrissadament en el passat recordo tan poques coses, ara, amb
aquest temps on la immediatesa passa per
sobre de tot, se'm destrueix el passat al ritme vertiginós de la llum.
Un
ara esborra un abans amb una facilitat de presdigitador. La memòria és màgia.
Resta oculta, adormida com un ós a l'hivern, i es revifa en sentir l'olor de la
primavera. La bella memòria dels sentits que regala memòria quan ja et pensaves
que tot havia fugit. El gust del préssec de vinya et retorna als sis anys, com
l'olor d'humitat impregnada als draps d'una capsa oblidada et transporten a
l'infern.
El
passat es resisteix a aparèixer quan vols.
No
vull pensar que qui no té memòria no és res.
No vull pensar-ho, no. Potser si recordo el meu nom només posar el peu a
terra, això ja em construeix, poc, però em construeix.
Vull
pensar però que hi ha una memòria superior a mi. Una memòria col·lectiva. Una
xarxa de memòries individuals, petites o grans que d'alguna manera fent
associacions arriba on no arribes tu pensant mil anys.
Em
meravellen els músics que tenen una simfonia al cap. Tota sencera. Una nota els
porta a l'altra i així fins al final.
Em
meravellen els historiadors que desgranen els fets del passat sense haver-hi
estat.
Em
meravellen els poetes que reciten els seus poemes, paraula per paraula que han
fet néixer des del més profund dels sentiments.
Em
meravella la vida que una i altra vegada es torna vida. No és la memòria d’una
llista llarga de reis i súbdits del passat, no. És la memòria de la pròpia
vida. De la vida que ens regala memòria.
