...les mentides o les veritats

Vas pel món enunciant als quatre vents que no pots dir mentides, que només la veritat et defineix i no vols saber res dels opacs i poc transparents.

I llavors llegeixes a Nietzsche i et quedes amb un pam de nas i veus tremolar els teus valors, els fonaments del teu pensament i manera de fer. La veritat no existeix.

-        Digues la veritat, va!- li dius a algú que amb les seves paraules et fa dubtar del que diu i del que pensa

En realitat estàs demanant aquella veritat col·lectiva que et permetrà sobreviure dins del grup on pertanys. Vols aquella veritat que elimina diferències i que falsifica i iguala la realitat. Vols aquell concepte de veritat que t’impedeix veure el món tal i com és, convertint-lo en un fet moral.

Avui celebro aquest concepte que se m’ha fer clar.

Celebro haver llegit  a Nietzsche, just avui.

            Haver llegit: la veritat és només el que afavoreix la vida.

...a mi dona’m una paraula i et faré un text. Dona’m una idea i emprendré un camí.( mcr)

A mi dona’m una paraula i et faré un text.

Dona’m una idea i emprendré un camí.( mcr)

Sóc més de terratrèmols i volcans, de deixar-me sacsejar i escopir torrentades de fel. Els aletejos de papallona, la mar tranquil·la i calma, les postures de ioga o de tai-txi podien fins i tot irritar-me.

Som qui som i cap altra cosa. La realitat, l’evidència és cruenta. No valen les expectatives ni els somnis. Els ideals, la utopia ens dirigeixen el camí. És bo, m’imagino, tenir una idea, encara que vaga, de si avui et vols llevar o no. Però com a Ítaca , l’important és el camí. Les aventures, els entrebancs, també els dies de sol i si molt m’apures, el cant de les sirenes encara que inabastables.

Sóc qui sóc i cap altra cosa. La cara i la creu. El que m’agrada de mi i el que em molesta quan et veig a tu fer allò que no m’agrada de mi. Llanço improperis, escarneixo i en faig befa. I ja m’estaria bé ser més la cara que la creu, a vegades o a vegades ser més la creu que la cara. Ser tu, en definitiva, que somies amb vols d’estornells i t’encantes davant les Medes.

Fa estona que ho tinc al cap però no vull dir-ho. No vull que se sàpiga que, a voltes,  ens penedim de ser lliures i de no estar en mans dels déus.