Tota la vida seré un ésser enganxat a les paraules.
Però jo no em voldré lligar a una sola persona, només. No vull que em
fixin, que em fermin les ales.
De “Les ones”. Virgina Woolf
El temps passa tan
a poc a poc que t’ofega. El temps d’ahir no és com el d’avui. Els minuts
s’estiren com la pasta brisa en passar-hi el corró pel damunt. No queden racons
per mirar o descobrir. Els gerros de les prestatgeries fa anys que ja estan
immòbils. Els quadres, ja descolorits, de llocs que no he estat. Tornen a sonar les
campanes. Passa el temps a cop de batall. Aviat serà migdia. Aquella figureta de
fusta instal·lada sobre el moble ja té 30 anys, pel cap baix. Si tanco els ulls
puc tornar a aquell present. És l’avantatge de la foscor. Ho veus sense
veure-hi. Avui, però, també fa sol. Els
amples vidres del finestral delaten el temps que fa que no es netegen. M’agrada
el sol quan escalfa amb prudència. Quan és carícia. Llavors és un bon moment
per sortir vagarejant d’aquest sofà que em té presa. Obro les cortines com puc.
Tan sols una mica, just per veure que el món és món i es viu.
Els arbres tremolosos pel fred d’un hivern intens de
gelades encara resten aturats. Em fan companyia fent arrels, creant vincles des
d’un espai reduït. El pont vell, com n’és de vell! No albiro a entendre si la
seva vellesa és com la meva vellesa. Em fascina la permanència de segles quan,
en un batec de papallona, pot molt ben ser que ja ho hi sigui. I el riu que
flueix sense pressa, ara que fa dies que no plou. L’aigua regalada se’ns nega.
Les escaroles de l’hort no han arribat al cistell. Som el que diem que som.
Capgirem les estacions Els vidres són de color de fang. Si la vida depèn del
color del vidre, que plogui!
També ha sortit a
córrer avui el Sagal. No en té prou amb menar el ramat costes amunt i avall.
M’agradaria prou aixecar-me i enfrontar-me al vent. El vent que impulsa els
velers a través d’aigües immaculades. O amuntega granets de sorra de deserts,
que no són deserts, plens de misteris. Té bones cames. I fuig rabent de la meva
vista. Se’m fa petit el món des de la finestra. En canvi el meu cervell, el meu
enteniment, es desborden i precipiten. Ple dels abans i ple dels després.
Atrapant pensaments que d’atrapar-los serien prodigiosos, insòlits, únics.
Potser cal córrer per capturar-los.
Quina vida viu
l’Elisenda. Just a l’altra banda del pont, encara que desdibuixada per la
distància, intueixo darrera els vidres de les golfes la seva silueta fent piruetes i
giragonses, serpentejant valsos i minuets. Deuen ser les 12 tocades. Em planyo
per la rutina. Sento la impaciència des del cap fins als peus. Corrues de
formigues, escarabats i tota mena de bestioles pessigollejant-me. Quina
frisança pel nou, pel què ha de venir, pel què encara no és. I ella, ella que
pot, cada dia a les 12, just quan sona l’àngelus, comença la dansa, la rutina
de cada dia. Tremolo en veure-la. M’aixeco amb la memòria, amb l’ànima, amb tot
el què em queda i puc notar la ma d’en Robert Redford, això sí, ocupant el lloc
de la Kristin Scoot Thomas, a la meva esquena durant el ball a la pel·lícula “
L’home que xiuxiuejava als cavalls”:
Looking out your window at the dawn
Baby, when you wake up, I'll be gone
You'r the one who taught em after all
How to find a soft place to fall(1)
Sembla que al sol li agraden les rutines. La claror
desafiadora que irromp l’estança es va calmant tranquil·lament. M’aproparé al
plat que m’han deixat sobre la taula descurada. No calen tovalles blanques
emmidonades, ni tovallons nets de l’última rentada. Morir no m’espanta. Com
l’arbre, com la papallona, com el transcurs del riu. Sentir que vius. Són
dispensables les floritures, els discursos engavanyats, les abraçades postisses.
No hi més núvols dels que hi ha. Ni més ni menys. L’aigua que no plou són
bromes de coto fluix. Tots els colors de la llum s’hi veuen reflectits. Arribem
a l’ocàs com l’astre càlid i incandescent. Potser no hi la lloc per a la mort! I
la consciència de la finitud s’esfondrà l’endemà, amb l’albada.
L’Albert passeja,
carretera amunt, carretera avall, seguint el riu. Se’m fa difícil no
descomptar-me amb el munt de vegades que passa per sota el pont. Amb el cap
cot, les espatlles inclinades, els braços enrere i les mans creuades, podria
estar en qualsevol lloc. Un no-lloc. Es veu desconsolat, desolat, sol. En el
seu món. De quin món parlem, quan parlem del món! La gent, tothom, ens entestem
en trobar coses a mida. Els mobles a mida, la roba a mida, ciutats a mida,
correus a mida, pel·lícules a mida, corals festes a mida, llibres fets a mida,
paraules, corruptes a mida... I quan ja ho tenim tot a mida, busquem persones
fetes a mida. Que tot encaixi. I si no encaixa, patiment inútil. I ens cau el
cabell, i ja no ens queden llàgrimes, i ja no pensem pensaments nous, ni
construïm noves connexions, ni generem més històries, com els arbres que es queden sense fulles, com els rius que
es queden sense aigua, com el cel sense núvols, els poble sense ponts, la
història sense història. Només jo, aquí ,en aquest acte de voler explicar el
món, el modelo. Sol.
A finals d’octubre
pràcticament ja no hi queda ningú al poble. Les persianes cobreixen els
finestrals i els porticons de les façanes. HI fa força fred. Un fred que ve de
la muntanya a passes de gegant amb ganes de menjar-s’ho tot. La Vicenta i en
Josep s’hi quedaran tot l’any. On anirien, sinó. Es tenen l’un a l’altre, això
sí. Com si tenir-se, et fes posseïdor de la felicitat infinita. Els nens, els
amics, no es tenen pas, i de rialles enfilassen garlandes de colors vius i
intensos. Els sento des del sofà estant. No cal apropar-me a la finestra. Quan els crits són constants, no pares esment
en les paraules. T’arriben en onades tempestuoses en un dia de mala mar,
espetegant a les roques de dics artificials. En fujo d’aquests turments i em
costa d’entendre els homes.
Respira la terra amb
pregonesa immesurable. Roman en l’aire, l’alè de tots els homes des de que el
món és món. La complexitat de l’univers esdevé senzilla i entenedora. No hi ha
res més que el què vols veure. Un arc de Sant Martí cavalcant pels cims de les
muntanyes, cortines d’aigua fetes de maragdes i turqueses, cavalls galopant amb
frondoses crineres. Connecto amb les meves entranyes, és el què em queda.
L’univers sencer. No res. Silenci. El blanc. S’ha fet fosc. Restaré vulnerable
a la claror de les estrelles.
