...l'espiell...

1 1 v. tr. [LC] Observar cautelosament, amagadament (algú, allò que fa, que diu, etc.). L’espiaven de lluny. Espiar els passos d’algú. Espiar els moviments de l’enemic. Ves amb compte a parlar: algú ens espia.

Veia tot el que passava des de l’espiell de la porta de l’entrada, la que donava a l’escala principal. L’ascensor, al bell mig de l’escala majestuosa de cargol. Ja quan el van instal·lar van procurar de no malmetre aquella barana, tota una obra d’art de fusta i forrellat. Un ascensor realment impressionant. Us l’heu d’imaginar com  una mena de caixa enorme de vidre per totes bandes sostinguda per cables gruixuts i potents.

Quantes vegades no l’havia pujat i baixat aquella escala. I també aquella barana. Eren altres temps. Ara darrere l’espiell revivia històries, això sí, cap la protagonitzava ell. Sempre feia d’observador extern. Vaja, si per una banda podia ser força objectiu, per l’altra, acabava passant-se tres pobles en les històries que imaginava.

La Serafina, la veïna del segon segona, surt de casa i baixa per l’escala amb dos cistells bastant grans. Segur que quan torni, si els omple, tindrà feina per arribar a casa. Del tercer primera,  baixa corrents la Lolita. Una noia ben esbojarrada que cada dia que passa porta la faldilla més curta. Deu tenir una fila de calçotets que l'empaiten cada dia. En passar just per davant de la porta de casa s’ha ajupit a apujar-se els mitjons de llana,i,  mentrestant, el Llorenç que pujava amb l’ascensor, ha quedat esfereït, segur, en veure-li les calces. O directament les natges. Qui ho sap del que és capaç aquesta mossa. Pobre, no sé pas que li dirà a la Lluïsa de la vermellor intensa de les galtes.

Fa estona, que no puja ni baixa ningú. Ni per l’escala ni per l’ascensor. Espera’t. Torna la Serafina. Veus, ja ho deia jo. Pobre. No pot amb el seu cos. Sort que només són tres esglaons i pim pam, l’ascensor. Segur que farà escudella, i acabaré sentint l’olor d’api. Avui l’ha comprat ben gros.

Avui, més que d’altres dies, però,  l’escala és tot un festival. En Roger, el fill gran dels Soler i Torres, fa 18 anys. El rebombori se sent de casa estant. Talment com si els músics els tinguéssim al menjador. He de confessar que m’han despertat de la migdiada. Ja no estic per aquests merders. Han pujat a primera hora de la tarda. Si no vaig errat, duien dues guitarres, diria que un saxo i un piano, vull dir un teclat. Han fet dos viatges, amunt i avall, entre cables i bafles. He comptat, pel cap baix, uns 21 nanos i nanes. De què deuen riure aquesta canalla. I que en són d’escandalosos. Que s’acabi aviat.

Psssè! Mira qui arriba a aquestes hores. Va ben pitof en Jordi. Caram, no agafa l’ascensor i viu al tercer.

S’ha fet tard. Ja no entra gens de llum per la claraboia. Ho noto a tot el cos. Encara que aquest artefacte em permet mirar per l’espiell d’una forma força confortable, els peus no en toquen a terra i se m’acaben embotint.

Demà és dissabte. A les 11 la Clotilda  baixarà les escales com cada dissabte. Quin goig que fa encara! Potser demà m’aguantaré la llagrimeta. I és que quan la veig! Hauries d’haver estat més atrevit.

...ànima de grafit...

ÉS MÉS IMPORTANT LA RESISTÈNCIA QUE LA VERITAT

Charles Bukowski

La meva postura davant del món i dels fets és inexpressiva i inactiva. Puc trobar-me acomodat tant en vertical com en horitzontal o embolcallat d’alguna tela o altre material. Per mi mateix, el temps i l’espai no existirien. Romandre en constant peresa, malbaratant el propi destí i restà paralitzat davant el blanc infinit és el meu estat natural. En Dante, m’hauria dut a l’infern, per tanta accídia.

Altrament, a banda de mostrar cap mena d’iniciativa, estic totalment a disposició, perquè en tinc l’aptitud i les condicions òptimes, per a tothom que ho necessiti. És una actitud, que d’entrada pot semblar d’una valentia, solidaritat i fins i tot empatia. Però, no. No és pas cap d’aquestes possibles virtuts. La meva és una habilitat natural que culmina amb l’acte de deixar fer o el deixar-se anar, sense posar-se límits ni acumular prejudicis.

Tant és així que, per mi, han passat moltes mans. Des de les més delicades a les més grolleres, de les més impertinents a les més sensibles. Algunes de malaltisses o de fràgils, llepafils i sibarites. I moltes més d’indiscretes.

També, per aquesta actitud d’alta adaptabilitat, he acompanyat gràcies i desgràcies, tragèdies i comèdies, accidents i banalitats.

No m’atreveixo a marcar el pas ni a dictar voluntats, però si que n’estic gairebé segur que d’alguna manera cadascuna de les mans que m’ha sostingut també s’ha vist empesa per una mena d’onatge i s’ha deixat anar sense posar límits ni acumular prejudicis.

Potser, només potser sí, que d’alguna manera busco en aquesta meva ànima de grafit* la immortalitat.