ÉS MÉS IMPORTANT LA
RESISTÈNCIA QUE LA VERITAT
Charles Bukowski
La meva postura
davant del món i dels fets és inexpressiva i inactiva. Puc trobar-me acomodat
tant en vertical com en horitzontal o embolcallat d’alguna tela o altre
material. Per mi mateix, el temps i l’espai no existirien. Romandre en constant
peresa, malbaratant el propi destí i restà paralitzat davant el blanc infinit
és el meu estat natural. En Dante, m’hauria dut a l’infern, per tanta accídia.
Altrament, a
banda de mostrar cap mena d’iniciativa, estic totalment a disposició, perquè en
tinc l’aptitud i les condicions òptimes, per a tothom que ho necessiti. És
una actitud, que d’entrada pot semblar d’una valentia, solidaritat i fins i tot
empatia. Però, no. No és pas cap d’aquestes possibles virtuts. La meva és una
habilitat natural que culmina amb
l’acte de deixar fer o el deixar-se anar, sense posar-se límits ni acumular
prejudicis.
Tant és així que,
per mi, han passat moltes mans. Des de les més delicades a les més grolleres,
de les més impertinents a les més sensibles. Algunes de malaltisses o de
fràgils, llepafils i sibarites. I moltes més d’indiscretes.
També, per
aquesta actitud d’alta adaptabilitat, he acompanyat gràcies i desgràcies,
tragèdies i comèdies, accidents i banalitats.
No m’atreveixo a
marcar el pas ni a dictar voluntats, però si que n’estic gairebé segur que
d’alguna manera cadascuna de les mans que m’ha sostingut també s’ha vist empesa
per una mena d’onatge i s’ha deixat anar sense posar límits ni acumular
prejudicis.
Potser, només
potser sí, que d’alguna manera busco en aquesta meva ànima de grafit* la
immortalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada