Fa divuit mesos que en Cornelius treballa a la xarxa de túnels del metro de Nova York. S’hi passa gairebé tot el dia. Hi arriba a les 6 del matí i en surt a les 6 de la tarda.
Hi esmorza i també hi dina. Val a dir que l’esmorzar se’l porta de casa. Unes torrades amb mantega de cacahuet, un poma ja tallada en trossets, tres dàtils i quatre nous. En això darrer, algú li ha dit que va tan bé per mantenir a ratlla els problemes d’erecció, almenys això és el què li van dir que deia una investigació realitzada per la Universitat de Califòrnia, si més no es veu que els ratolins n’havien respost positivament, però sobretot, sobretot, és eficaç contra les infeccions en general. I això és imprescindible per poder fer la feina amb prou seguretat. El dinar l’ofereix la mateixa empresa, ja que és un destorb considerable treure’s la granota només per menjar una mica.
Així doncs, en Cornelius, un cop baixa les escales cap al metro, sap del cert que no veurà la llum del dia durant 12 hores. I mentrestant les baixa, també sap que no és l’únic moment del dia en què es penedirà de fer una feina com la que fa. Una rata de claveguera, és el que és. Després, un cop s’ha cruspit les menges de l’esmorzar, es posa la granota i s’endinsa a gola de llop. Cap a les profunditats misterioses on habiten moltes més vides que les humanes.
En Cornelius, es va treure el títol d’ARI, Analista de Riscos d’Infeccions, sense pensar que seria una feina tan valuosa. A sa mare tant li feia que triés una carrera com una altra, tot i que quan Cornelius li deia que s’havia apuntat a ARI, la mare feia un esbufec i girava la cara com aquell qui no vol la cosa. Ara la mare n’està ben contenta. El seu estimat fill se’n va de casa ben d’hora i torna prou tard per deixar-la prou tranquil·la i fer com si ell no existís. [1]
Dèiem, doncs, que en Cornelius fa divuit mesos que treballa a les profunditats del metro. Treballa per una empresa relacionada amb el Weill Cornell Medical College. Se sap, més que res pel mateix Cornelius, que l’objectiu del treball és rastrejar els microbis del metro de Nova York, dibuixar un mapa complet d’on s’instal·len els microbis bons i on s’instal·len els dolents i buscar noves maneres de barrar el pas a les infeccions.
Se sap que durant un dia passen pel metro de tot New York uns cinc milions i mig de passatgers. I tot i que això sembla només una dada, resulta que no. Aquest grup de científics del Weill Cornell Medical College es van fer la pregunta:
- Quants microbis hi deuen viure al metro?
Va ser aleshores quan un cop aprovat l’estudi es va contractar personal mínimament qualificat per fer de rastrejadors d’infeccions.
Amb la granota blanca, una mena de galleda plena dels estris necessaris per anar recollint les mostres, una llibreta amb el mapa detallat de cada raconet del tros de galeria que avui li toca revisar, en Cornelius comença la seva jornada laboral.
Al metro sempre hi ha gent i en Cornelius sap de com se n’ha de ser de delicat per fer la feina que ha fer. Avui li ha tocat l’andana, per sort curta, de l’estació de Murray Hill en direcció a Broadway. Hi ha quatre bancs amb el seient de fusta i el respatller d’alumini, dos expositors de publicitat, dues papereres i una farola antiga que ja no hi hauria de ser però que hi és. Farà dues passades, com sempre, una pel mobiliari i l’altre pel terra. [2]
A primera hora no hi ha massa gent. Així és que s’ho pren amb empenta amb l’idea d’acabar aquest tros abans no arribi la marabunta del migdia. Es penja el bolígraf al coll amb un cordillet fosforescent, treu la llibreta amb el plànol i intenta fer-se una idea de com estructurarà la feina.
Després de tant de temps ja sap els racons per on s’haurà d’entretenir més i per quins no haurà d’aprofundir tant. Ha calculat que recollirà una mostra cada 50 cm més o menys, pel què fa als bancs. Treu un bastonet del número dos, l’unta amb una mena d’oli enganxós tipus oli de fetge de bacallà, l’olor el delatat, i comença pel primer banc de fusta que es troba just en començar l’andana. Passa el bastonet per sobre el banc per una superfície més o menys de 2cm2 i després introdueix el bastonet en un potet de plàstic i el tapa hermèticament. Després, va assenyalant en el mapa amb una creu, el lloc exacte de cada mostra. I al costat, hi afegeix un número del registre de la prova. Després seguirà amb el respatller. Tot i que cada material és diferent i atrau més o menys microbis, el procediment per agafar mostres és el mateix. En tot cas, ell ho té clar, no s’asseu mai a cap banc del metro. Per si de cas.
La gent en general passa d’ell, però s’ha trobat en algunes ocasions haver de posar cara de pòquer i en d’altres haver de donar explicacions científiques per calmar als desconfiats. [3]
En Cornelius va traient bastonets, va agafant mostres i les va tancant als potets. Només li queda, a part del terra que ja ha decidit que el deixarà per després de dinar, el segon expositor de publicitat.
Més o menys a aquesta hora, després d’estar a punt d’acabar de recollir les mostres de tants tipus de microbis un dia rere l’altre, en Cornelius no deixa de pensar en què coi hi fa en aquesta feina. Mentrestant està recollint les últimes probes del segon expositor s’adona que han canviat la propaganda.
El què veu l’impressiona. Com més va, més s’atreveixen amb els fotos. Per una banda, la foto d’un home i una dona petonejant-se, provocant bavalles que els regalimen per les galtes a tots dos i, per l’altra, un fotograma on es veu l’esquena d’un home més aviat fornit amb bona musculatura, esquena ampla, cintura estreta, amb el cul a l’aire, dur i de galtes compactes, que està aguantant dues cames femenines que alhora li premen el cul de mascle, una mà de la fèmina clavant-li les ungles a la galta dreta del cul i uns ullets gairebé camuflats per una melena rossa mirant, per damunt de les espatlles de l’amant, al món.
Ha quedat tant afectat, que només li ve un pensament al cap. No se’l pot treure de sobre. A partir d’ara podria recollir mostres d’altres menes, no? Ara mateix s’hi posaria. Muntaria una empresa de”Prevenció de riscos laborals en bordells i altres”. Així potser, mataria dos ocells d’un tret. Calmaria la seva compulsivitat i, vés a saber, si l’ajudaria amb els seu problemes d’erecció, que ja n’estava fart de menjar tres dàtils i quatre nous cada dia de tots els dies per esmorzar.[4]
[1] Aquí ens podríem estendre en paraules per explicar la vida d’en Cornelius quan era petit, perquè no hi ha pare al seu voltant, perquè la mare el vol ben lluny de casa, perquè va triar la carrera que va triar...darrera de tot plegat s'hi observa un arrelat trastorn obsessiu – compulsiu, en aquest cas es concreta en una necessitat irracional de tipus neuròtic per la neteja que pateix la mare...i que, tot i que no sempre és totalment genètic, en Cornelius se n’ha vist afectat, sigui pel trastorn, sigui per ser el fill de sa mare... aquesta activitat de neteja profunda és un conjunt de rituals o manies que s’aniran repetint tots els dies gairebé sense variar res de res...la mare a casa...el fill a la feina...
[2] Podríem seguir explicant les varietats de microbis que es poden trobar en el metro...s'han trobat bacteris que podrien causar meningitis, gastroenteritis... però també n’han trobat de bons, com microbis capaços de digerir productes tòxics, residus i fins i tot pizza...el resultat no serà només un mapa dels microbis soterranis de la ciutat, sinó també dels seus habitants...els científics barallen tantes dades que es necessiten supercomputadors que extreuen l’essència genètica dels microbis... han seqüenciat més de 10.000 milions de bacteris, els han classificat i els han identificat buscant el seu perfil en una base de dades dels bacteris, virus i altres formes de vida microscòpiques ...la meitat de l’ADN que s’ha analitzat pertany a bacteris que no fan cap tipus de mal als humans...val més que no seguim perquè quan un s’assabenta que al nostre cos hi ha més bacteris que cèl·lules...
[3] Seguiríem detallant en aquest paràgraf en quines situacions diverses s’ha trobat en Cornelius cada vegada que passa el bastonet prop d’alguna senyora assenyorada...o bé d’algun senyor desconfiat...sabem segur que, si en Cornelius anés acompanyat per un OI, observador independent, se’n podrien treure prous dades per un estudi seriós sobre el comportament humà en situacions inesperades...
[4]Tot i que en aquest cas podríem detallar com d’extremadament rigorós n’és en Cornelius amb la seva feina...preferiríem, en el cas de fer-ho, detallar les seves fantasies recollint mostres de bavalles en tot tipus de bordells d’arreu del món que ja l’han trucat per fer un seguiment dels microbis que per allà circulen...d’aquí en podria sortir una altra història no us penseu...des de petits meublés de no res, fins a bordells asiàtics on s’ofereixen orangutanes depilades, rentades i perfumades com a servei sexual als clients... en Cornelius acabarà veient de tot...
