escriure o no escriure, aquesta és la qüestió!

Shakespeare/ Hamlet

Cardús/ Llogarret, poblet, caseriu, veïnat, raval

Ser-hi o no ser-hi, aquesta és la qüestió: Què és més digne en la nostra opinió:  Sofrir els tirs i fletxes de l'ofensiu atzar o bé estar en armes contra un mar de sards, i encarant-s'hi acabar-ho: morir, dormir només; i dormint, diem que s'ha acabat l'angoixa i el miler de comuns turments de la carn? De ben segur que és una cloenda desitjable amb devoció.  Morir, dormir, dormir, potser somniar; vet aquí el parany, doncs aquests somnis en la son de la mort un cop enrere la mortal confusió, ens han de fer rumiar. Aquesta és la raó que prolonga la calamitat: doncs qui suportaria les fuetades i menyspreus del temps, la injustícia de l'opressor; l'insult del superior les punxades de l'amor menystingut, la lentitud de la llei, la insolència del govern, i els insults que el capaç rep de l'incompetent, quan un mateix podria donar-se el toc de gràcia amb un mer punyal? Qui suportaria aquest pes, grunyiria i suaria sota la fatigada vida, si el terror d'alguna cosa rere la mort, la terra incògnita, dels límits de la qual cap viatger no retorna,  no torbés el desig, i ens fes abans suportar els mals coneguts que volar cap a d'altres ignorats. Així doncs, reflexionar a tots ens fa covards; i la viva tonalitat de la resolució emmalalteix amb el pàl·lid to del pensament, i empreses de gran altura i d'importància d'aquesta manera torcen el curs, i perden el nom d'acció. Silenci ara, la bella Ofèlia? Nimfa, en les teves oracions recorda els meus pecats.

Escriure o no escriure, aquesta és la qüestió! Quina és la més digna decisió de l’ànim: Omplir papers en blanc de llargues corrues  de formigues organitzades de senssentit o vagar per les idees sense trobar manera de buidar aquest cap ple de paraules i notar com n’és de difícil dir i escriure o escriure i dir l’allò rebel. Ben segur que l’absència de llum, aquesta foscor permanent, m’empeny a vomitar a batzegades nusos del cor i de l’ànima. Aquest és l’engany de pensar que hom pot evocar, abocar res de nou al món. Enterro la destral de guerra en un racó de la consciència per no ferir-me massa profundament quan estic en blanc, em corseca la memòria i rastrejo paisatges d’altre temps. Com n’és injust i cruel el duel entre la voluntat i l’execució manifesta de la voluntat mateixa! Aquesta és la raó que prolonga la calamitat: “Somiar no és res més que buscar un amo”1 M’endinso en el bosc cercant molles de pa, camins incerts. Em mantinc al marge d’estructures rígides, morals i visc aïllat a ciutat o poble, que més dona. Cerco la veritat, però quina? Quina? Aquella que em passa la ma per l’esquena, refregant-la i traient-me la pols, consentint-me? No, elogis simples per aixecar-me l’humor, no i no. Qui vol engrunes si pot tenir el pa sencer! Somiar, somiar, quin fart de somiar! Tot està escrit! Què puc dir de nou que meravelli, que dirigeixi a l’inesperat, que faci perdre’s per un mapa no dibuixat. No sé de quina història sóc història ni si hi ha història per explicar. Em veig cavalcant, talment Joana d’arc, heretge de la paraula. Somiar, somiar, quin fart de somiar! Així doncs, reflexionar a tots ens fa covards: Perllonga la decisió, bloqueja la llibertat del vol del borinot que es veu atrapat a l’inexistent vidre del balcó quan les flors ja despunten colors. Silenci, ara! Mestre Hamlet, recorda-m’ho quan no hi vegi clar: «Els covards es moren molts cops abans que la llur mort arribi, i el valent només mor una vegada»2

¹ Cita de Joan Margarit

² William Shakespeare

A primera hora del matí, assegut a la popa de la barca mentre el seu pare remava, va sentir la certesa que no moriria mai.

Feia anys que anava a pescar. Quan era jove, potser més jove que jove, el pare tenia una barca de pesca. Vivien a prop de mar, molt a prop, tant que l’olor de salobre s’infiltrava a la casa i tot tenia gust de sal. Amb el pare acostumaven a sortir a primera hora del matí, s’asseia a la popa de la barca mentre el pare remava, amb ell sentia la certesa que no moriria mai. El mar, la barca i ell eren com la santíssima trinitat, tres en un. Se sentia segur, l’amo de les crestes de les ones en el trencar de la costa. Del pare ho havia après tot, o gairebé.

Amb els amics també sortia sovint a pescar. Era agosarat sobre l’aigua i els companys l’acompanyaven amb tranquil·litat. Tot i així no s’hi miraven massa ja que els seus amics pescadors, pescadors, no eren. Al matí feien servir un tipus d’ham amb un esquer determinat pels peixos matiners. A la tarda, sobretot a aquella hora abans de la posta de sol, on la llum és clara i diàfana, en feien servir d’altres d’esquers. Per no parlar del tipus d’esquer que feien servir a la nit, bé, a la nit quan sortien, no era en barca.

Alguna vegada també havien anat a pescar al riu. Una altra història, és evident. Però la paciència i la calma sempre hi eren presents.

Coneixia bé l’art de la pesca, i no n’havia fet un llibre perquè no tenia prou paciència per estar badant davant un full en blanc. Recordava l’Art de la guerra d’un tal Sunzi i pensava que si fes un llibre sobre l’art de las pesca no tindria res a envejar a cap dels tretze capítols sobre tàctiques i estratègies de la guerra.

Coneixia totes les modalitats de la pesca i sabia quina fer servir en cada moment. Disposava d’una cistella enorme amb tota mena de ploms, filaments i esquers.

De ploms n’hi havia de més grans i de més petits, imprescindibles per mantenir l’ham sobre el fons, o a les seves proximitats o bé a la superfície afegint-hi un petit flotador. També et permetia fer oscil·lar el fil de niló verticalment o horitzontal entre aigües quan l’embarcació estava quieta o pescaves des de la vora de l’aigua i sinó arrossegar l’ham mentrestant la barca estava en marxa.

L’esquer pot ser natural o artificial, tot i que ell sempre que pot l’utilitza natural, així ho havia après i així ho feia. S’espavilava per tenir-ne algun d’artificial de recanvi, per si de cas, però ja sabia què havia de posar a l’ham per tenir èxit. Normalment portava dins de la cistella un pot amb verat o sardina, avellarenc, gambosí, pota de calamar. Alguna vegada s’havia endut meret de perot per si podia pescar un llobarro, cosa que per ara no n’havia pescat mai cap. També hi portava tota mena de cucs, sobretot el cuc de les serradures i les tites. Així com el cuc de les serradures és idoni per la pesca vora mar, ja que són tous i en canvi es perdrien amb facilitat arrossegats per la barca, la tita és un cuc bastant dur, de força amplada  que fins i tot alguns arriben als 15 cm. Tot plegat, una combinació d’ham i esquer per atrapar el tipus de peix que vols.

Aquest jove, que ara ja no és tan jove, més aviat gens jove se li va acudir de tornar a pescar, més ben dit, abocar l’art de la pesca com a estratègia per ficar el peix al cove.Es va imaginar fent algunes provatures amb l’alegria de que pescaria un bon peix.

Feia uns quants dies que a prop de les roques de l’espigó vell hi havia ullat un peix força rar i extravagant. Semblava intel·ligent. No hi havia esquer que no es rifés ni tècnica que podés amb ell. Semblava un prestidigitador apareixent aquí i allà. Alhora, delirant i gairebé boig, s’enfrontava amb l’esquer com flirtejant amb ell.

Va deixar passar un dies quant va decidir tornar a l’espigo. Va comprar un bon esquer, per peixos grossos i esquius. Va lliscar lentament resseguint les pedres d’aquella frontera natural. Amunt i avall. La llum del capvespre no trigaria en arribar. Va encendre la llum de la barca i va pensar que ho deixaria estar. Va girar cua i quan ja s’havia fet fosc, la canya va rebre una estrebada.

—Una bona tita — va dir el peix.

—T’he ben pescat bufona!

I perquè necessito els records, si el que vull es abraçar-te

Quan llegeixo aquesta frase*, ploro. Em fa plorar. Durant molt de temps i encara, no m’ho amago, sento una profunda tristesa quan no puc recordar allò que segur, segur, he estimat intensament. Els records s’esvaeixen amb tanta facilitat que em sento una columna de fum que s’enlaira sense parar i crema sense descans tot el viscut. L’univers sap més de mi que jo mateixa.

Ara, aquí, i amb el temps de veure esvair-se tot el que sóc, vull pensar que perquè els necessito si en l’abraçada se’m fonen tots, tots els records sense nom.

I és en la carícia, el passejar de la pell de l’altre damunt la teva i la teva damunt de l’altre, en aquest donar, que afloren les sensacions més primitives, com quan deus estàs abrigat per totes bandes dins al ventre de la mare, l’abraçada completa, l’Ítaca del buit, del no res, la pau absoluta. “La culminación del abrazo” en diu L’Eduardo Galeano. La fusió i el naixement.

No puc dir que voluntàriament desterri els records, però me’ls imagino com tatuatges transparents, integrats dissimuladament, formant part sense distinció del meu jo més profund.

Potser com l’Hanna Harend, quan diu que l’amor és el fil de la vida en totes les modalitats, des de la passió eròtica com l’ ”amor sense món” fins a la gratitud a la vida terrenal com l’ “ amor al món”, em veig transitant d’un món fins a l’altre, on potser els records poden ser desterrats indefinidament