Feia anys que anava a pescar. Quan era jove, potser més jove que jove, el
pare tenia una barca de pesca. Vivien a prop de mar, molt a prop, tant que
l’olor de salobre s’infiltrava a la casa i tot tenia gust de sal. Amb el
pare acostumaven a sortir a primera hora del matí, s’asseia a la popa de la
barca mentre el pare remava, amb ell sentia la certesa que no moriria mai. El
mar, la barca i ell eren com la santíssima trinitat, tres en un. Se sentia
segur, l’amo de les crestes de les ones en el trencar de la costa. Del pare ho
havia après tot, o gairebé.
Amb els amics també sortia sovint a pescar. Era agosarat sobre l’aigua i
els companys l’acompanyaven amb tranquil·litat. Tot i així no s’hi miraven massa
ja que els seus amics pescadors, pescadors, no eren. Al matí feien servir un
tipus d’ham amb un esquer determinat pels peixos matiners. A la tarda, sobretot
a aquella hora abans de la posta de sol, on la llum és clara i diàfana, en
feien servir d’altres d’esquers. Per no parlar del tipus d’esquer que feien
servir a la nit, bé, a la nit quan sortien, no era en barca.
Alguna vegada també havien anat a pescar al riu. Una altra història, és
evident. Però la paciència i la calma sempre hi eren presents.
Coneixia bé l’art de la pesca, i no n’havia fet un llibre perquè no tenia
prou paciència per estar badant davant un full en blanc. Recordava l’Art de la
guerra d’un tal Sunzi i pensava que si fes un llibre sobre l’art de las pesca
no tindria res a envejar a cap dels tretze capítols sobre tàctiques i
estratègies de la guerra.
Coneixia totes les modalitats de la pesca i sabia quina fer servir en cada
moment. Disposava d’una cistella enorme amb tota mena de ploms, filaments i
esquers.
De ploms n’hi havia de més grans i de més petits, imprescindibles per
mantenir l’ham sobre el fons, o a les seves proximitats o bé a la superfície
afegint-hi un petit flotador. També et permetia fer oscil·lar el fil de niló
verticalment o horitzontal entre aigües quan l’embarcació estava quieta o
pescaves des de la vora de l’aigua i sinó arrossegar l’ham mentrestant la barca
estava en marxa.
L’esquer pot ser natural o artificial, tot i que ell sempre que pot l’utilitza
natural, així ho havia après i així ho feia. S’espavilava per tenir-ne algun
d’artificial de recanvi, per si de cas, però ja sabia què havia de posar a
l’ham per tenir èxit. Normalment portava dins de la cistella un pot amb verat o
sardina, avellarenc, gambosí, pota de calamar. Alguna vegada s’havia endut
meret de perot per si podia pescar un llobarro, cosa que per ara no n’havia
pescat mai cap. També hi portava tota mena de cucs, sobretot el cuc de les
serradures i les tites. Així com el cuc de les serradures és idoni per la pesca
vora mar, ja que són tous i en canvi es perdrien amb facilitat arrossegats per
la barca, la tita és un cuc bastant dur, de força amplada que fins i tot alguns arriben als 15 cm. Tot
plegat, una combinació d’ham i esquer per atrapar el tipus de peix que vols.
Aquest jove, que ara ja no és tan jove, més aviat gens jove se li va acudir
de tornar a pescar, més ben dit, abocar l’art de la pesca com a estratègia per
ficar el peix al cove.Es va imaginar fent algunes provatures amb l’alegria de que
pescaria un bon peix.
Feia uns quants dies que a prop de les roques de l’espigó vell hi havia
ullat un peix força rar i extravagant. Semblava intel·ligent. No hi havia
esquer que no es rifés ni tècnica que podés amb ell. Semblava un
prestidigitador apareixent aquí i allà. Alhora, delirant i gairebé boig,
s’enfrontava amb l’esquer com flirtejant amb ell.
Va deixar passar un dies quant va decidir tornar a l’espigo. Va comprar un
bon esquer, per peixos grossos i esquius. Va lliscar lentament resseguint les
pedres d’aquella frontera natural. Amunt i avall. La llum del capvespre no
trigaria en arribar. Va encendre la llum de la barca i va pensar que ho
deixaria estar. Va girar cua i quan ja s’havia fet fosc, la canya va rebre una
estrebada.
—Una bona tita — va dir el peix.
—T’he ben pescat bufona!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada