I perquè necessito els records, si el que vull es abraçar-te

Quan llegeixo aquesta frase*, ploro. Em fa plorar. Durant molt de temps i encara, no m’ho amago, sento una profunda tristesa quan no puc recordar allò que segur, segur, he estimat intensament. Els records s’esvaeixen amb tanta facilitat que em sento una columna de fum que s’enlaira sense parar i crema sense descans tot el viscut. L’univers sap més de mi que jo mateixa.

Ara, aquí, i amb el temps de veure esvair-se tot el que sóc, vull pensar que perquè els necessito si en l’abraçada se’m fonen tots, tots els records sense nom.

I és en la carícia, el passejar de la pell de l’altre damunt la teva i la teva damunt de l’altre, en aquest donar, que afloren les sensacions més primitives, com quan deus estàs abrigat per totes bandes dins al ventre de la mare, l’abraçada completa, l’Ítaca del buit, del no res, la pau absoluta. “La culminación del abrazo” en diu L’Eduardo Galeano. La fusió i el naixement.

No puc dir que voluntàriament desterri els records, però me’ls imagino com tatuatges transparents, integrats dissimuladament, formant part sense distinció del meu jo més profund.

Potser com l’Hanna Harend, quan diu que l’amor és el fil de la vida en totes les modalitats, des de la passió eròtica com l’ ”amor sense món” fins a la gratitud a la vida terrenal com l’ “ amor al món”, em veig transitant d’un món fins a l’altre, on potser els records poden ser desterrats indefinidament