escriure o no escriure, aquesta és la qüestió!

Shakespeare/ Hamlet

Cardús/ Llogarret, poblet, caseriu, veïnat, raval

Ser-hi o no ser-hi, aquesta és la qüestió: Què és més digne en la nostra opinió:  Sofrir els tirs i fletxes de l'ofensiu atzar o bé estar en armes contra un mar de sards, i encarant-s'hi acabar-ho: morir, dormir només; i dormint, diem que s'ha acabat l'angoixa i el miler de comuns turments de la carn? De ben segur que és una cloenda desitjable amb devoció.  Morir, dormir, dormir, potser somniar; vet aquí el parany, doncs aquests somnis en la son de la mort un cop enrere la mortal confusió, ens han de fer rumiar. Aquesta és la raó que prolonga la calamitat: doncs qui suportaria les fuetades i menyspreus del temps, la injustícia de l'opressor; l'insult del superior les punxades de l'amor menystingut, la lentitud de la llei, la insolència del govern, i els insults que el capaç rep de l'incompetent, quan un mateix podria donar-se el toc de gràcia amb un mer punyal? Qui suportaria aquest pes, grunyiria i suaria sota la fatigada vida, si el terror d'alguna cosa rere la mort, la terra incògnita, dels límits de la qual cap viatger no retorna,  no torbés el desig, i ens fes abans suportar els mals coneguts que volar cap a d'altres ignorats. Així doncs, reflexionar a tots ens fa covards; i la viva tonalitat de la resolució emmalalteix amb el pàl·lid to del pensament, i empreses de gran altura i d'importància d'aquesta manera torcen el curs, i perden el nom d'acció. Silenci ara, la bella Ofèlia? Nimfa, en les teves oracions recorda els meus pecats.

Escriure o no escriure, aquesta és la qüestió! Quina és la més digna decisió de l’ànim: Omplir papers en blanc de llargues corrues  de formigues organitzades de senssentit o vagar per les idees sense trobar manera de buidar aquest cap ple de paraules i notar com n’és de difícil dir i escriure o escriure i dir l’allò rebel. Ben segur que l’absència de llum, aquesta foscor permanent, m’empeny a vomitar a batzegades nusos del cor i de l’ànima. Aquest és l’engany de pensar que hom pot evocar, abocar res de nou al món. Enterro la destral de guerra en un racó de la consciència per no ferir-me massa profundament quan estic en blanc, em corseca la memòria i rastrejo paisatges d’altre temps. Com n’és injust i cruel el duel entre la voluntat i l’execució manifesta de la voluntat mateixa! Aquesta és la raó que prolonga la calamitat: “Somiar no és res més que buscar un amo”1 M’endinso en el bosc cercant molles de pa, camins incerts. Em mantinc al marge d’estructures rígides, morals i visc aïllat a ciutat o poble, que més dona. Cerco la veritat, però quina? Quina? Aquella que em passa la ma per l’esquena, refregant-la i traient-me la pols, consentint-me? No, elogis simples per aixecar-me l’humor, no i no. Qui vol engrunes si pot tenir el pa sencer! Somiar, somiar, quin fart de somiar! Tot està escrit! Què puc dir de nou que meravelli, que dirigeixi a l’inesperat, que faci perdre’s per un mapa no dibuixat. No sé de quina història sóc història ni si hi ha història per explicar. Em veig cavalcant, talment Joana d’arc, heretge de la paraula. Somiar, somiar, quin fart de somiar! Així doncs, reflexionar a tots ens fa covards: Perllonga la decisió, bloqueja la llibertat del vol del borinot que es veu atrapat a l’inexistent vidre del balcó quan les flors ja despunten colors. Silenci, ara! Mestre Hamlet, recorda-m’ho quan no hi vegi clar: «Els covards es moren molts cops abans que la llur mort arribi, i el valent només mor una vegada»2

¹ Cita de Joan Margarit

² William Shakespeare