...hi ha coses...

...hi ha coses que o es moren des de dins sense que ni tu, molt probablament ho sàpigues, o per molt que vulguis o sàpigues que han mort, continuen existin d'alguna manera...

..el sexo huele...

...el sexo huele a viento...te vas con él hacia el metacielo...

...l'olor de sexe...

...l'olor de sexe permaneix a l'aire durant una bona estona... com la de l'escudella de nadal...

La grua girafa

La grua girafa ( Gruus giraffacamelopardalis)

La grua girafa és un animal molt especial i extraordinari. Descendent directe d’una de les branques de camelopardalis, o sigui una fusió de camell i lleopard, amb un toc de gruus.

És vegetariana. Li agrada qualsevol menja si és verda o prové de l’hort. Vigila molt a l’hora de rentar-la, ja que per ella seria insuportable empassar-se ni tant sols una puça. Tot va començar el dia en què es va ennuegar amb una llagosteta de camp amagada entre les fulles d’una lletuga. Només de recordar les pessigolles que li va produir tal bestiola mentrestant anava baixant pel seu llarg coll, que se li inflen les taquetes,se li estiren les orelletes i li creixen les banyetes. Una sensació realment insuportable,  que li va fer prendre la decisió de ser vegetaria per vida. De tant en tant es permet algun ou de tortuga o de moixó, perquè són petits i lleugers. Sobretot rodons. Així baixen fàcilment fins al seu estómac i s’alimenta sense haver de patir.

Fins no fa gaire, les grues girafes vivien tranquil·lament a la sabana acompanyades de lleómetres, elefantsporteria, zebressastres. No va ser fins que el voltorfeixista va travessar la llenca d’aigua prohibida anunciant negocis no massa clars, que tots els especuladors humans van saber de les seves virtuts.

En època de crisi, on el petroli i el gasoil són tan cars, havien vist les grua girafa com la gallina dels ous d’or. Només calia portar-les de l’altra banda de l’aigua. Ningú pensava que això fos massa complicat. I varen tenir raó. Es va muntar una expedició i,  amb quatre pastanagues, les grua girafes van seguir al dirigent de la comitiva.

I, així doncs, quina virtut tenen aquests animals?

La grua girafa, com el diu el seu nom, és una girafa que des de sempre ajuda als seus companys i compatriotes a arribar a llocs que estan a molta alçada. També ajuda a fer nius als voltorsgrisos, transportant branquetes i més branquetes del terra al cim de l’arbre més alt. Mai li fa mal el coll. És com una màquina. Forta com una roca. Només té un petit problema alhora de beure aigua directament dels rius o dels llacs. Com que té les cames tan llargues, s’ha d’eixarrancar per poder accedir a l’aigua. Però això també ho arregla fàcilment. Com que l’aigua no li fa por, s’endinsa riu endins i no li cal fer tants equilibris.

Quan el voltorfeixista va explicar això als humans especuladors no els va faltar temps per anar de cacera.

Ara, les gruesgirafes treballen incansablement a la construcció. No necessiten combustible convencional. Amb pastanagues, fulles d’acàcia i altres verdures en tenen ben bé prou. Això abarateix substancialment els costos dels apartaments.

Com que dormen dretes, els seus amos no s’han hagut ni de preocupar de buscar un garatge o magatzem per guardar-les. Allà es queden nit i dia, durant molts dies.

Quan estan cansades o tristes pensant en com n’estaven de bé abans del seu esclavatge, entortolliguen els seus colls i es fan carícies.

De tant en tant, quan els homes especuladors veuen que es fan massa velles, els munten una festeta amb verdures fresques i de proximitat. Aleshores perden una mica el nord i sense tenir en compte que potser si tenen fills o filles acabaran sent també presoners, copulen tota la nit emeten amb els seus enormes pulmons un so, que encara que  inaudible per l’orella humana, arriba a la sabana amb tota la seva intensitat.

Actualment, les grues girafa respiren amb més tranquil·litat. L’enfonsament del mercat de la construcció els ha permès un descans força llarg. Ara, només esperen tenir una ocasió favorable per tornar a casa. I , si més no, que els homes especuladors no les abandonin a la seva sort.

...las palabras...

...las palabras anidan en el cerebro, como pequeños huevecillos, incubándose... un dia, se rompe la cáscara y ... nacen discursos...