...exercici de paraules proposades...versió curta...
Arracades?
Brots d’amor
sobre neu o calç.
Cullera!
dijous, 15 de desembre del 2016
des del castell
DES DEL CASTELL
...exercici amb paraules determinades...versió llarga
Cullera, encimbellada
damunt d’un turo
prop del mar.
En altre temps,
teixí un aura
protectora,
d’invasors
vinguts amb quinquerrems,
carros de guerra i armats a peu.
Escales de graons tallats a la roca
combaten exercits disposats
a fer-se amb el món;
quatre bastions de pedra
enganxats amb les suors
i les pors.
Brots de fonolls i romanins
entre pinedes i coscolls,
aromes de farigoles i espígols
perfumen l’espai malmès,
ombrejant el pas del temps
de passes i desigs.
Blanca de calç, d’escuma i de
sal
s’erigeix la Torre Blanca
enmig de baluards i revellins.
Torre Blanca, pel blanc de la neu
del cim inabastable
de l’Aitana.
Al fons, l’Albufera. Aigua calma.
Grans de sorra daurada,
reflecteixen nacrades perles,
i entre vols de milers d’ocells,
corriols enamorats se n’enduen
i en fan arracades d’amor.
dimecres, 23 de novembre del 2016
El mundo se ha vuelto tan pequeño
He oído lo que los parlanchines decían… el discurso
Sobre el principio y el fin,
Pero yo no hablo ni del principio ni del fin.
Nunca ha habido más comienzo que el que hay ahora,
Ni más juventud ni vejez que la que hay ahora;
Y nunca habrá más perfección que la que hay ahora,
Ni más cielo ni infierno que el que hay ahora.
Impulso, impulso, impulso,
Siempre el impulso procreador del mundo.
De la penumbra avanzan antitéticos iguales… Siempre
La sustancia y la multiplicación,
Siempre la síntesis de una identidad… siempre la
Diferencia… siempre la creación de vida.
De nada sirve elaborar… los doctos y los ignorantes lo
Saben.
Seguros como la certidumbre más segura… a plomo los
Montantes, bien cimentados, trabados a las vigas,
Fuertes como un caballo, afectuosos, soberbios, eléctricos,
Aquí estamos yo y este misterio.
Clara y tierna es mi alma… claro y tierno todo lo que no
Es mi alma.
Falta uno y faltan ambos… y lo invisible se prueba por
Lo visible,
Hasta que éste se hace invisible y es probado a su vez
Al mostrar lo mejor y separarlo de lo peor, una generación
Humilla a la otra,
Al conocer la perfecta armonía y ecuanimidad de las cosas,
Mientras discuten, callo y después voy a bañarme y a
Admirarme.
Estoy satisfecho… veo, bailo, río, canto;
como Dios viene mi amoroso compañero y duerme a mí
lado toda la noche, se pega a mí al despuntar el día,
y me deja canastos cubiertos con lienzos blancos que llenan
la casa con su abundancia,
¿habré de demorar mi aceptación y mi realización, habré de
gritarles a mis ojos,
que dejen de escrutar el camino,
y que me descifren sin dilación y me demuestren al céntimo,
el valor exacto de uno y el valor exacto del otro, y cuál de los dos vale más?
Walt Whitman, HOJAS DE HIERBA
El mundo se ha vuelto tan pequeño,
tan ridículamente diminuto...
...solamente nosotros, seres humanos, en disonancia
entre el cuerpo y el alma y la paz y la ternura...
Cada uno de nuestros yoes
dilatándose en la inmensa pobreza de remillones de corazones
...algunos todavia latiendo...algunos casi latiendo,
muriendo algunos, otros ya muertos.
Equivocándonos en la esencia y en el sueño...
...uno, futuro ignoto, la nada y el todo.
Impenetrables vacíos ocupando falsedades,
apegados al ego.
...mi verdad, una gran mentira...
...tu verdad, una gran mentira...
dilluns, 14 de novembre del 2016
...quan el món perd la llum...
“Hi ha una gran esquerda en tot, així és com entra la
llum”
“La poesía es solamente la prueba de que hay vida. Si
tu vida se está quemando bien, la poesía no es más que la ceniza”.
Leonard Cohen
Quan el món perd la llum
I la foscor planeja
com un llençol transparent
damunt il·lusions nues,
veig el teu rostre, amor,
més real que mai.
Llavors a compàs de Cohen
aixequem la bandera de la complicitat
i desplegant les ales des del més enllà
m’acotxes amb el teu cos.
Et sento, et sento, et sento
assajant amb els teus dits, llargs valsos
per pistes
voluptuoses d’exuberants desigs.
Connectats per la balada,
per aquesta metzina que es va modelant entre tu i jo
de boca a boca, de llengua a llengua
com en una hipnosi atemporal.
A través dels teus ulls
que són el meus ulls,
esculpim plaers,
escodrinyant avideses,
penetrant-nos junts.
Salpem cap a un viatge sense distància,
per un onatge de sensacions, desfent escumes blanques.
Perquè ja no saps si estàs despert o adormit
o si tens fred o calor
o si ets boig o assenyat
o si l’olor que sents són les molècules de la nostra ànima.
Esdevenim un, ho sé segur,
I em perdo en l’absolut del temps.
Després quan aterrin els somnis,
caldrà que ressusciti,
que l’experiència no esdevingui bogeria
ni que el vincle possessió.
diumenge, 6 de novembre del 2016
...l'essència: el sexe. Com la poesia!
L’ESSÈNCIA: EL SEXE.
COM LA POESIA!
Dues hores
abans, donada l’avançada edat: Prenguis un paracetamol!
Anècdota:
sortint d’una dutxa ràpida, recolzant el peu a
terra sense haver posat la tovallola i zas! De cul a terra en càmera lenta,
lenta, preveient que en la caiguda et pots trencar coll i barres. L’anècdota? A
l’altra banda de l’envà m’esperava l’home.
Orgasme.
Plenitud i buit.
Ploro.
Estic al metacel*
*El metacel
(del llatí metacoelum i aquest
del grec μετὰ Ουρανός “més enllà del cel”)
és un lloc aparent i
probablement inexistent en aquest món de tres dimensions,
tot i que, en el cas de poder
penetrar en la quarta dimensió
es podrà experimentar el metacel
com el comportament de la llum i
del plaer a escala microscòpica
amb total absència de les
dimensions temporals i espacials
en un entorn de màxim desordre.
Dues hores després, en homenatge
a un merescut cruiximent: Prenguis un paracetamol!
dimarts, 11 d’octubre del 2016
...no espero nada...
¿Qué hago con mi vida? Espero.
Cuando sople el viento, dejaré las raíces para hacer
el camino del polen.
Polen ( Natalia Litvinova)
(Esperar las condiciones oportunas para dejarse llevar y crecer - dar
vida)
No
espero
nada.
Si no puedo elegir desde donde sopla el viento,
ni la lluvia que me empapa.
Y no puedo escoger si mi sombra será oscura o de plata.
No. No
espero
nada.
¡Espera!
Quizás, vivirse.
(
No esperar las condiciones oportunas).
dijous, 31 de març del 2016
...robando palabras a los periódicos 2...
ROBANDO PALABRAS A LOS PERIÓDICOS 2
10 desvalorizar
9 esclavizar
8 explotar
7 golpear
6 abusar
5 vejar
4 mata
3 mat
2 ma
1 m
Hasta
que la muerte nos separé
y
la muerte los separó.
A otras esposas se debieran
los
maltratadores, a otras esposas, otras
a
base de fragua y metal ardiendo.
“La golpea con una botella vacía,
vacía
de afecto, ternura, comprensión.
A menudo negros los ojos, los ojos
despojados de azul.
Cinturones, cables de televisión
azotan, azotan
el
cuerpo , el alma y hasta el aliento, azotan.”
No te calles, denúnciale.
Rechaza.
Revélate.
Redímete.
“Incluso, una vez, la arrojó a un arbusto. Un día consiguió
escapar”.
Sumar
voces, nuevas voces respetadas,
y
lanzar a todos los rincones de las conciencias el quejido:
NOS
QUEREMOS VIVAS.
...robando palabras a los periódicos 1...
¡José Emilio Pacheco, te oigo
la voz y la siento!
mcr
Todos los profetas armados han triunfado:
todos los desarmados han perecido.
Maquiavelo
ROBANDO PALABRAS A LOS PERIÓDICOS
Así está la milenaria
ciudad de Palmira tras la batalla.
Tecnología punta con un dron muestra
la ciudad de Palmira
( ciudad de las palmeras datileras, oasis en el
desierto,
encrucijada privilegiada.
Perla del desierto, la llamaban)
arrasada tras el paso del califato,
por la ignorancia y el fanatismo
de hordas alimentadas por el rencor.
Lloran Alá y Mahoma por cada bala,
por cada impacto en la memoria y las vidas.
Por los aires, el Templo de Bel, el Arco del triunfo,
el templete de Bal Shamin,
desvanecen 2000 años de ayeres.
Entre dos colosos,
Partia y Roma en el pasado.
Entre oriente y occidente, ahora.
Renacerás de la muerte,
si la muerte se aleja y se funde en la nieve.
diumenge, 6 de març del 2016
..ja hi hem quedat...nua
Ja hi hem quedat.
Nua,
em poso d’esquena per no a no veure’t els ulls
M’estiro.
Sento les passes acostar-se’m.
Feta crisàlide,
em resguardo del desig
de dits i mans, de pell
i de tu.
Cada mil•límetre quadrat de pell
que em protegeix i m’aïlla del món,
ara, expectant, vigilant,
del quan, del com i de l’on
s’esdevindrà el primer toc.
Sembla etern l’esperar, ho sembla.
En un gest que no veig
es consuma el tacte.
S’esfumen les pors.
I a volar, papallona!
Nua,
em poso d’esquena per no a no veure’t els ulls
M’estiro.
Sento les passes acostar-se’m.
Feta crisàlide,
em resguardo del desig
de dits i mans, de pell
i de tu.
Cada mil•límetre quadrat de pell
que em protegeix i m’aïlla del món,
ara, expectant, vigilant,
del quan, del com i de l’on
s’esdevindrà el primer toc.
Sembla etern l’esperar, ho sembla.
En un gest que no veig
es consuma el tacte.
S’esfumen les pors.
I a volar, papallona!
divendres, 4 de març del 2016
...nua de paraules...
Nua de poemes,
vesteixo paraules
(amb)de carícies.
Estim, per teles de gala,
onades
emblanquinades.
De blau,
trossos
de cel amb retalls de cotó,
i botons de plata.
A cops, llanço la veu
amb força a l’aigua calma.
A l’altra banda del món
saben de mi, nua,
per les onades.
diumenge, 21 de febrer del 2016
...la poesia ets tu fet somni...
Així com remenes i busques en el fons de l’armari
Levites i talons, sedes i botons de puny.
obres i escorcolles amb impaciència
el diccionari més gruixut i complet
paraules poc dites, de relativa bellesa
impactants, potser, rimades,
i que fan 12 o 6 o set.
Forges a cop de foc
teories, suposades,
suposicions.
Què vols que escrigui?
La
poesia ets tu fet somni?
diumenge, 31 de gener del 2016
... amb paraules a la boca ...
Em desperto amb paraules a la boca
tan debò sabéssim on s’amaguen.
Les esperaríem amatents rere alguna barricada
i les atraparíem amb frisança.
...és tan fràgil la vida...
És tan fràgil la vida!
Entres a la fortalesa de la nit.
Humits de boira besen els llavis
amagats sota els balcons
de carrers estrets.
Teixeixes diàlegs
de mirades
folles, delirants,
àvides d’enteses
mans.
Mires de vendre’t
l’ànima,
per no morir jove, ni pobre,
ni sol.
...gràcies lluna...
Gràcies lluna.
Fabricant
d’extravagants i maniàtics
cercant promeses,
idil·lis inabastables
d’altres galàxies.
La fam, la por,
els èxodes de milions de cames,
són aquí, terra inhumana.
Meteorits,
cicatrius d’impactes.
Poma del paradís,
fruita macada.
Arrenca’ns la consciència.
Potser així, sabrem qui som.
dimarts, 12 de gener del 2016
Com ens hem distret d'aquesta manera!
Carles
Puigdemont ha estat escollit com a 130è president de la
Generalitat
amb
el suport de 70 dels 135 diputats -dos per sobre la majoria absoluta-,
63 vots en contra i
2 abstencions
Com ens hem
distret d'aquesta manera!
No vull ser ni
fer de profeta.
Tanmateix,
ja no queda
brúixola moral que assenyali el nord.
El cel és el
límit.
Les certeses
abolides.
Homes vestits de
nina de goma.
Ens empassem la
fosca
i vomitem udols
de llop enrabiats .
Em costa bellugar-me
dins l’enrevessat entramat
dels circuits que
formen les neurones.
La targeta de
memòria ja està plena.
La ciutat, acaba
anant-se’n a dormir amb qualsevol.
Quan em mori
passeja la meva ànima pel carrer.
Procura la
solitud,
i la fosca.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)