...quan el món perd la llum...

“Hi ha una gran esquerda en tot, així és com entra la llum”

“La poesía es solamente la prueba de que hay vida. Si tu vida se está quemando bien, la poesía no es más que la ceniza”.

Leonard Cohen

Quan el món perd la llum                                            

I la foscor planeja

com un llençol transparent

damunt il·lusions nues,

veig el teu rostre, amor,

més real que mai.

Llavors a compàs de Cohen

aixequem la bandera de la complicitat

i desplegant les ales des del més enllà

m’acotxes amb el teu cos.

Et sento, et sento, et sento 

assajant amb els teus dits, llargs valsos

per  pistes voluptuoses d’exuberants desigs.

Connectats per la balada,

per aquesta metzina que es va modelant entre tu i jo

de boca a boca, de llengua a llengua

com en una hipnosi atemporal.

A través dels teus ulls  que són el meus ulls,

esculpim plaers,

escodrinyant avideses,

penetrant-nos junts.

Salpem cap a un viatge sense distància,

per un onatge de sensacions, desfent escumes blanques.

Perquè ja no saps si estàs despert o adormit

o si tens fred o calor

o si ets boig o assenyat

o si l’olor que sents són les molècules de la nostra ànima.

Esdevenim un, ho sé segur,

I em perdo en l’absolut del temps.

Després quan aterrin els somnis,

caldrà que ressusciti,

que l’experiència no esdevingui bogeria

ni que el vincle possessió.