…ella va quedar hipnotitzada…no
feia més que dirigir la vista cap a les mans del contrabaixista…de tant en tant
enlairava els ulls cap a la cúpula de la cava i es perdia en el ritme i la
melodia intentant allunyar-se d’aquella visió que la deixava bocabadada...
...les icones i
fotografies dels grans artistes del jazz... algunes ocupant les parets i d’altres penjades
en el sostre talment com ídols, que és el què molts són, l’entretenien ...
...ara, el pianista
havia començat a tocar a ritme de swing...ella es va concentrar en els seus
peus...com s’ho feia aquell home per poder moure cada peu, cada mà, cada dit a
un ritme diferent...
...la música la
començava a penetrar...i el seu cos mica en mica s’anava movent portant el
compàs..un, un, un, ...
...i altra vegada
les mans, les mans que tocaven el contrabaix...els dits àgils i dòcils
pessigant les cordes, fregant-les amb el tou dels dits...ritme
incansable...accelerant el seu cor a mesura que la melodia anava aconseguint el
seu punt més àlgid...
...no!!!! i ara es
posa a cantar...llençant paraules, articulant sons amb la llengua...amb
rapidesa, amb ritme...una veu greu que vibra... que fa vibrar la sala...a ella també...
...s’estremeix...té
un nus a l’estómac...un pessigolleig concentrat en el pubis...contraccions perceptibles...batecs en el cor arcaic i primitiu...
...ella somnia...
...toca’m...vull
ser el teu contrabaix...
