dimarts, 27 de febrer del 2018

outsiders...


No sabem com es diu, però li direm Alfred.
Ja fa dies que està aturat al mateix lloc. Fa fred, últimament. Ho nota pels arbres que s’havia anat trobant mentrestant feia via.  D’alguna manera sap que estem al febrer , potser fins i tot al març, i que els presseguers floreixen en tota la seva esplendor. Fa massa fred i no hi ha color encara. Es va instal·lar en un revolt de l’antic camí, vora la nova carretera. Els cotxes que anaven amunt i avall li feien en certa manera de companyia. Tot i que mai s’hauria pensat de dur aquella vida, l’ara, que era l’única cosa que tenia, no li estava gens malament. Feia uns mesos encara caminava a peu per tot arreu. Havia recorregut pam a pam, gairebé, tot el territori. Els peus se li havien endurit com les mateixes soles de les sabates amb una mena de capa gruixuda de pell morta que el protegia de les pedres del camí. Les soles, les de les sabates, ja feia temps que tenien tants forats que pràcticament ja no en quedaven. Quan rondava prop d’alguna casa o poblet, de ciutats, procurava estar alerta cercant tot el que podia, però sobretot sabates o el que fos pels peus. Ara, però, amb aquell carro que s’havia trobat, havia enginyat una andròmina que el protegia més que del fred. Era vora una masia que es va trobar una tartana un pèl atrotinada. També hi havia una bicicleta, que no estava gens malament per ell, només tenia la roda del darrera una mica abonyegada. Era un manetes i ho sabia, això era de les poques coses que sabia amb certesa. Molt abans, abans de tot plegat, treballava de dissenyador. No s’hi va pensar. En un parell de dies construí una mena de caravana, en distribuir el poc espai per fer-la més útil i en va fer un enganxall per connectar-hi la bicicleta que el permetria arrossegar la tartana. Amb el temps se li havien fet fortes les cames, i pedalar no era cap esforç. A partir d’aleshores ja no camina tant i fa estades curtes als paratges que li agraden més.
Al mateix lloc de fa dies i fa fred. El fum del fogonet de murri sortia contínuament per una improvisada xemeneia a la tela de la tartana. L’havia trobat mig colgat en una pila de runa prop d’un riu, això li sembla recordar. De carbó no en té pas. Durant en dia, sobretot a l’hivern, surt a buscar branquillons que apila sota el carro i així s’aprovisiona per passar el dia una mica calent. Surt, l’imprescindible. S’ha acostumat a la solitud. És com la seva parella, com el “Divendres” amb Robinson Crusoe. Moltes estones, tanca els ulls i respira amb profunditat. Va encalmant-se contínuament, sense deixar cap escletxa on se li coli cap pseudopensament que el pugui desestabilitzar. Altres estones, quan ja li falta l’aire, treu el cap per una obertura de la lona que fa de porta i mira amunt, on arbres i cels i trons i ocells es barregen amb olors i colors. Menja poc i es mou poc. Se sent l’amo de la seva vida i la porta pedalant.
Quan el vaig veure per primer cop sortint de la caravana vaig flipar. Esprimatxat, no massa alt, ben pentinat, i fins i tot ben polit. No m’ho esperava pas. Qui surt net d’un antre com aquell! L’envoltava un aura de savi i de felicitat que em va fer somriure per dins. Tenia els ulls d’un blau transparent, més aviat tristois, però em provocaven unes ganes enormes de saber coses d’ell
La Dàlia
S’ha instal·lat a la plaça del poble amb la seva autocaravana. És casa seva. Tot i així es passa el dia rondant pels carrers del poble. Una bona estona se la passa al bar de la plaça. No fa massa que hi és, però tothom la coneix. No acostuma a parlar. Amb el cap cot i una mirada fugissera, camina com una ànima amb pena. Porta una mena d’esclops que semblen de fusta però no ho són. Són un trenat fet de canyes, vímets o alguna altra planta fibrosa d’aquelles que neixen vora els rius. Tot i que aquests esclops no li permeten caminar massa de pressa, porta un bastó que li acaba de donar seguretat. Porta un abric que li arriba als peus i pel què sembla no li importa massa si se li embruta o no. A la mà esquerra sempre hi duu alguna bossa o altra. No remena pas per les escombraries, no. La gent del poble li ofereix alguna cosa per menjar. Al bar de la plaça, on s’hi passa tanta estona, li serveixen un cafè amb llet i un croissant. Se’n llepa els dits amb el croissant. Només això, transmet una tendresa als clients del bar que sempre hi ha algú o altre que li paga l’esmorzar. Té força feina per entrar i sortir dels llocs, entre el bastó i les bosses no encerta a coordinar tots els gests obligats per obrir la porta i que aquesta s’aguanti l’estona necessària que li fa falta per poder sortir o entrar.
S’ha instal·lat amb la seva autocaravana que fa servir de casa. Per poc que es pugui clissar per la tafaneria, es veu un habitacle endreçat, lluny de pensar que com molts dels personatges d’aquest tipus pateixi la síndrome de Diògenes. Tampoc no és una autocaravana qualsevol. Es nota que era de les bones, una Pilote G 781C, de les més venudes a França cap als 80. Tothom s’havia fet la pregunta corresponent. La Dàlia té una Pilote? Els cabells de la Dàlia ja blanquejaven i encara que una mica esbullats,  mantenien un tremp que feia pensar que venia de bona casa. Si li miréssim les arrugues podríem pensar que ja ha fet els 70, però, això deuen haver estat les penes que l’han atrotinat tant. Quan el municipal li va demanar el primer dia que va arribar al poble el tiquet de la zona blava, li va haver d’ensenyar el DNI per agafar-li les dades i tramitar-ne la multa , es va saber l’edat que tenia. El fet és que després no li va pas posar, i fins i tot li va indicar una banda de la plaça on hi podria aparcar sense problemes. Quan la gent la comença a conèixer i a, en certa mesura, cuidar-la, procura, sense abusar-ne massa, demanar diners i així poder posar uns litres de gasolina i arrencar-se altra vegada la vida i marxar.
Quan la vaig veure per primer cop sortia del bar de la plaça. Tot d’homes seien a la barra distrets entre gerres de cervesa i el clatell enrere tot mirant el futbol de la tele. Vaig atansar-me per agafar la maneta de la porta que s’obria cap endintre i ella va passar amb el cap cot i la passa petita. Feia temps que havia deixat de viure entre les persones i habitava un món d’alè invisible.

Joan, amb aires de Matraca
Des d’un primer pis cantoner, cada dia al mati sortia per donar la benvinguda al sol. Un dels balcons estava encarat a l’est. Aquella hora era única. El més màgic dels moments per rebre els primers rajos de sol. Nu, tant si feia fred com si feia calor, sortia al balcó. La gent que passava pel carrer, gairebé tots cap a la feina, el podien veure fent una mena de cabrioles, amb els braços enlaire i mostrant la cara al sol bondadós. Tota una dansa per donar la benvinguda a l’astre rei. Els crits de Tarzan que llançava al vent, sobretot els diumenges al matí, eren d’una potència única. Amb els anys s’havia tornat ben calb, i tota la mata de cabell que li cobria la clepsa li poblava ara la barba espessa i llarga. Es tapava el cap amb un mocador o també amb un barret de palla. Habitualment, i si tenia les finestres obertes, podies veure’l mig despullat o ves a saber si del tot, pintant o escoltant música. Si pintava, encarava la tela prop la finestra i en un ball de braços i mans pinzellava alguna cosa. Si escoltava musica, aleshores era una festa. Dansava cap aquí cap allà, desmanegat, al seu aire. Agafava una regadora-micròfon i feia uns playbaks magistrals de música sobretot dels 70/80.
Cada dia al mati sortia per donar la benvinguda al sol i amb l’energia que l’omplia, un cafè amb llet i uns donnuts, ja en tenia per tot el dia. Amb un estil inigualable pujava i baixava de la vorera, talment una cuereta saltironant alegrement. Més emoció encara, quan hi afegia algunes vestimentes. Li encantava portar una capa de seda fina com en Superman i sentir com voleiava darrera seu. Moltes vegades no portava res més que la capa i el seu barret com a company infatigable. Sempre se’l veia content i viatjava amb un somriure d’orella a orella, això sí, no se li distingia cap dent. En algunes ocasions portava un vestit que deuria ser el de la primera comunió. La jaqueta li anava estreta i curta de mànigues i els pantalons deixaven veure la llargada dels mitjons. Pel carrer no fumava, però, ai las sinó flairava una olor especial a maria. Això feia que la gent entengués una mica més el seu particular univers.
El veia moltes vegades i no feia gens de por, tot i que et mirava intensament. Algunes vegades coincidíem a la mateixa vorera, i a banda de dir-li un adéu o un hola, que era més un adéu que un hola, no hi havia parlat cap cop. M’intrigava la vida que portava i aquesta mena de visió galàctica del món. Em pregunto si la bogeria d’un que sembla un foll, és més bogeria que la del que sembla sensat. Quan el veig entono dins meu aquella cançó d’en Sisa: ...” Si la vida és com un giravolt, el més gran és també el més petit. En el límit de la realitat prohibir estarà prohibit, quan galàctic el sol brillarà a la terra que mai no ha existit. “

dimecres, 7 de febrer del 2018

ITACARÉ ( DEL VERB ITACAR, INVENTAT )

...
Ístmic
1 m. [GG] [LC] Llengua de terra que uneix dos continents, una península a un continent, etc.
2 m. [ZOA] [MD] Pas estret que uneix dos òrgans o dues cavitats anatòmiques. Istme de l’encèfal. Istme de la gola.
Itacar
1 1 v. intr. [LC] Ésser, algú, atret envers algun lloc fins al punt de voler-lo posseir o atènyer.
1 2 v. intr. [LC] [PS] Apetit incontrolable d’arribar al lloc on resta la pau i s’acaben les aventures.
1 3 v. Intr. [LC] Viatjar lluny de casa amb l’esperit de tornar-hi tot gaudint de cada instant.
itaci/ sme.
[FL] Pronunciació moderna del grec.
...
ITACARÉ

Tots els caminars fan soroll, diu, i el que vull dir és que l’única manera de no fer soroll és estar mort. O ser d’entrada un mort. Un mort en vida que només viu de respirar. I ni així deixaria de fer soroll. És estrany plantejar-se el caminar des del soroll. Com les petjades, i no pas estic parlant només de les petjades físiques, lineals, mesurables amb una cinta mètrica o similar. També compten les petjades, diguem-ne així, que et permeten avançar en idees o objectius. I quan dic soroll, permet-me que t’ho digui, ras i curt, no parlo de trons i terratrèmols, no, sinó de sorolls imperceptibles, aquells que sents només al teu cap i que no venen d’enlloc. A vegades, una paraula, un murmuri, tant sols el vent acaronant-te les galtes o movent-te els cabells, ja fa prou soroll, ja té prou pes per dir que fa soroll i el notes, ho sents. Potser notar el soroll, vingui d’on vingui, de dins o de fora, és el que et sap viu, fins i tot et desperta d’un son profund o d’un passat ja enterrat. No sé quin caminar desitjo exactament en el meu viure de cada dia, ni tan sols si m’agradaria caminar amb uns altres peus. M’imagino amb aquelles bótes ferrenyes que em poso quan la neu ha gelat durant la nit i  ja sento un trepitjar que em glaça el cor. Sé que em passaré dies assegut a la butaca sense estirar les cames, que no gaudiré de les aurores boreals, ni veuré les guspires de glaç que enlairen en córrer les guineus. M’acompanyaran les altres guspires, roents, arran la llar de foc, ho sé. Tanmateix, em dic a mi mateix, quin soroll fa somiar? I volar? Em fa pensar, la Frida Khalo quan diu “ Pies para que os quiero si tengo alas para volar”. Les metàfores m’ajuden força i d’alguna manera em permeten projectar el meu cos terrenal en la meva ment volàtil. M’he de fer a la idea de que això és viure. Caminar i caminar i fer soroll i que tot et ressoni, en mesura, potser, en el cos i en el cap. Ho veus perfectament amic, estic aquí parlant amb tu, traslladant els meus propis sorolls interns cap a tu en forma de paraula, projectant idees des del present cap a un futur, i ves a saber si aquest caminar m’hi durà a aquest futur. A vegades, veig escenes del meu passat que mai hauria pensat que em portessin a on sóc ara. M’agradaria, com m’agradaria que això passés a l’inrevés, i poder veure’m en un futur, com en un “ pas encore vu”. Poc s’ho imaginava el pobre Ulisses, que tindria tant soroll al seu voltant, no ho veus així? Desitjo trepitjar amb coratge qualsevol lloc o ideal, fent soroll, per adonar-me’n amb més força que estic viu del tot. Itacar, em sedueix la paraula, viatjar lluny de casa amb l’esperit de tornar-hi tot gaudint de cada instant!


EPÍLEG:

Ítaca és la mort, Ulisses.
El teu destí ets tu.
Heroi o covard,
tu esculls la teva llibertat

Ítaca és la mort, Ulisses.
Petita i calma, un sepulcre.
Davant un mar ple
de promeses.

Ítaca és la mort, Ulisses.
Empeny la nau
cap a mar.

El teu destí, ets tu!

divendres, 2 de febrer del 2018

Itacar...

...
Ístmic
1 m. [GG] [LC] Llengua de terra que uneix dos continents, una península a un continent, etc.
2 m. [ZOA] [MD] Pas estret que uneix dos òrgans o dues cavitats anatòmiques. Istme de l’encèfal. Istme de la gola.
Itacar
1 1 v. intr. [LC] Ésser, algú, atret envers algun lloc fins al punt de voler-lo posseir o atènyer.
1 2 v. intr. [LC] [PS] Apetit incontrolable d’arribar al lloc on resta la pau i s’acaben les aventures.
1 3 v. Intr. [LC] Viatjar lluny de casa amb l’esperit de tornar-hi tot gaudint de cada instant.
itaci/ sme.
[FL] Pronunciació moderna del grec.
...
ITACARÉ


Tots els caminars fan soroll, diu, i el que vull dir és que l’única manera de no fer soroll és està mort. O ser d’entrada un mort. Un mort en vida que només viu de respirar, diu. I ni així deixaria de fer soroll. És estrany plantejar-se el caminar des del soroll, va dir. Com les petjades, i no pas estic parlant només de les petjades físiques, lineals, mesurables amb una cinta mètrica o similar. També compten les petjades, diguem-ne així, que et permeten avançar en idees o objectius, va dir. I quan dic soroll, permet-me que t’ho digui, ras i curt, no parlo de trons i terratrèmols, no, va dir, sinó de sorolls imperceptibles, aquells que sents només al teu cap i que no venen d’enlloc. A vegades, va dir, una paraula, un murmuri, tant sols el vent acaronant-te les galtes o movent-te els cabells, ja fa prou soroll, ja té prou pes per dir que fa soroll i el notes, ho sents. Potser notar el soroll, vingui d’on vingui, de dins o de fora, va dir, és el que et sap viu, fins i tot et desperta d’un son profund o d’un passat ja enterrat. No sé quin caminar desitjo exactament en el meu viure de cada dia, ni tan sols si m’agradaria caminar amb uns altres peus, va dir. M’imagino amb aqItacaréuelles bótes ferrenyes que em poso quan la neu ha gelat durant la nit i  ja sento un trepitjar que em glaça el cor, va dir. Sé que em passaré dies assegut a la butaca sense estirar les cames, que no gaudiré de les aurores boreals, ni veuré les guspires de glaç que enlairen en córrer les guineus, va dir. M’acompanyaran les altres guspires, roents, arran la llar de foc, ho sé, va dir. Tanmateix, em dic a mi mateix, quin soroll fa somiar? I volar? va dir. Em fa pensar, va dir, la Frida Khalo quan diu “ Pies para que os quiero si tengo alas para volar”. Les metàfores m’ajuden força, va dir, i d’alguna manera em permeten projectar el meu cos terrenal en la meva ment volàtil. M’he de fer a la idea de que això és viure, va dir. Caminar i caminar i fer soroll i que tot et ressoni, en mesura, potser, va dir, en el cos i en el cap. Ho veus perfectament amic, va dir, estic aquí parlant amb tu, traslladant els meus propis sorolls interns cap a tu en forma de paraula, projectant idees des del present cap a un futur, i ves a saber si aquest caminar m’hi durà a aquest futur. A vegades, veig escenes del meu passat que mai hauria pensat que em portessin a on sóc ara, va dir. M’agradaria, com m’agradaria que això passés a l’inrevés, va dir, i poder veure’m en un futur, com un “ pas encore vu”. Poc s’ho imaginava el pobre Ulisses, va dir, que tindria tant soroll al seu voltant, no ho veus així! Va dir, desitjo trepitjar amb coratge qualsevol lloc o ideal, fent soroll, per adonar-me’n amb més força que estic viu del tot. Itacar, va dir, em sedueix la paraula, viatjar lluny de casa amb l’esperit de tornar-hi tot gaudint de cada instant!