Itacar...

...

Ístmic

1 m. [GG] [LC] Llengua de terra que uneix dos continents, una península a un continent, etc.

2 m. [ZOA] [MD] Pas estret que uneix dos òrgans o dues cavitats anatòmiques. Istme de l’encèfal. Istme de la gola.

Itacar

1 1 v. intr. [LC] Ésser, algú, atret envers algun lloc fins al punt de voler-lo posseir o atènyer.

1 2 v. intr. [LC] [PS] Apetit incontrolable d’arribar al lloc on resta la pau i s’acaben les aventures.

1 3 v. Intr. [LC] Viatjar lluny de casa amb l’esperit de tornar-hi tot gaudint de cada instant.

itaci/ sme.

[FL] Pronunciació moderna del grec.

...

ITACARÉ

Tots els caminars fan soroll, diu, i el que vull dir és que l’única manera de no fer soroll és està mort. O ser d’entrada un mort. Un mort en vida que només viu de respirar, diu. I ni així deixaria de fer soroll. És estrany plantejar-se el caminar des del soroll, va dir. Com les petjades, i no pas estic parlant només de les petjades físiques, lineals, mesurables amb una cinta mètrica o similar. També compten les petjades, diguem-ne així, que et permeten avançar en idees o objectius, va dir. I quan dic soroll, permet-me que t’ho digui, ras i curt, no parlo de trons i terratrèmols, no, va dir, sinó de sorolls imperceptibles, aquells que sents només al teu cap i que no venen d’enlloc. A vegades, va dir, una paraula, un murmuri, tant sols el vent acaronant-te les galtes o movent-te els cabells, ja fa prou soroll, ja té prou pes per dir que fa soroll i el notes, ho sents. Potser notar el soroll, vingui d’on vingui, de dins o de fora, va dir, és el que et sap viu, fins i tot et desperta d’un son profund o d’un passat ja enterrat. No sé quin caminar desitjo exactament en el meu viure de cada dia, ni tan sols si m’agradaria caminar amb uns altres peus, va dir. M’imagino amb aqItacaréuelles bótes ferrenyes que em poso quan la neu ha gelat durant la nit i  ja sento un trepitjar que em glaça el cor, va dir. Sé que em passaré dies assegut a la butaca sense estirar les cames, que no gaudiré de les aurores boreals, ni veuré les guspires de glaç que enlairen en córrer les guineus, va dir. M’acompanyaran les altres guspires, roents, arran la llar de foc, ho sé, va dir. Tanmateix, em dic a mi mateix, quin soroll fa somiar? I volar? va dir. Em fa pensar, va dir, la Frida Khalo quan diu “ Pies para que os quiero si tengo alas para volar”. Les metàfores m’ajuden força, va dir, i d’alguna manera em permeten projectar el meu cos terrenal en la meva ment volàtil. M’he de fer a la idea de que això és viure, va dir. Caminar i caminar i fer soroll i que tot et ressoni, en mesura, potser, va dir, en el cos i en el cap. Ho veus perfectament amic, va dir, estic aquí parlant amb tu, traslladant els meus propis sorolls interns cap a tu en forma de paraula, projectant idees des del present cap a un futur, i ves a saber si aquest caminar m’hi durà a aquest futur. A vegades, veig escenes del meu passat que mai hauria pensat que em portessin a on sóc ara, va dir. M’agradaria, com m’agradaria que això passés a l’inrevés, va dir, i poder veure’m en un futur, com un “ pas encore vu”. Poc s’ho imaginava el pobre Ulisses, va dir, que tindria tant soroll al seu voltant, no ho veus així! Va dir, desitjo trepitjar amb coratge qualsevol lloc o ideal, fent soroll, per adonar-me’n amb més força que estic viu del tot. Itacar, va dir, em sedueix la paraula, viatjar lluny de casa amb l’esperit de tornar-hi tot gaudint de cada instant!