...el temps passa tan a poc a poc que t'ofega...

Tota la vida seré un ésser enganxat a les paraules.

Però jo no em voldré lligar a una sola persona, només. No vull que em fixin, que em fermin les ales.

De “Les ones”. Virgina Woolf

El temps passa tan a poc a poc que t’ofega. El temps d’ahir no és com el d’avui. Els minuts s’estiren com la pasta brisa en passar-hi el corró pel damunt. No queden racons per mirar o descobrir. Els gerros de les prestatgeries fa anys que ja estan immòbils. Els quadres, ja descolorits, de  llocs que no he estat. Tornen a sonar les campanes. Passa el temps a cop de batall. Aviat serà migdia. Aquella figureta de fusta instal·lada sobre el moble ja té 30 anys, pel cap baix. Si tanco els ulls puc tornar a aquell present. És l’avantatge de la foscor. Ho veus sense veure-hi. Avui, però,  també fa sol. Els amples vidres del finestral delaten el temps que fa que no es netegen. M’agrada el sol quan escalfa amb prudència. Quan és carícia. Llavors és un bon moment per sortir vagarejant d’aquest sofà que em té presa. Obro les cortines com puc. Tan sols una mica, just per veure que el món és món i es viu.

Els arbres tremolosos pel fred d’un hivern intens de gelades encara resten aturats. Em fan companyia fent arrels, creant vincles des d’un espai reduït. El pont vell, com n’és de vell! No albiro a entendre si la seva vellesa és com la meva vellesa. Em fascina la permanència de segles quan, en un batec de papallona, pot molt ben ser que ja ho hi sigui. I el riu que flueix sense pressa, ara que fa dies que no plou. L’aigua regalada se’ns nega. Les escaroles de l’hort no han arribat al cistell. Som el que diem que som. Capgirem les estacions Els vidres són de color de fang. Si la vida depèn del color del vidre, que plogui!

També ha sortit a córrer avui el Sagal. No en té prou amb menar el ramat costes amunt i avall. M’agradaria prou aixecar-me i enfrontar-me al vent. El vent que impulsa els velers a través d’aigües immaculades. O amuntega granets de sorra de deserts, que no són deserts, plens de misteris. Té bones cames. I fuig rabent de la meva vista. Se’m fa petit el món des de la finestra. En canvi el meu cervell, el meu enteniment, es desborden i precipiten. Ple dels abans i ple dels després. Atrapant pensaments que d’atrapar-los serien prodigiosos, insòlits, únics. Potser cal córrer per capturar-los.

Quina vida viu l’Elisenda. Just a l’altra banda del pont, encara que desdibuixada per la distància, intueixo darrera els vidres  de les golfes la seva silueta fent piruetes i giragonses, serpentejant valsos i minuets. Deuen ser les 12 tocades. Em planyo per la rutina. Sento la impaciència des del cap fins als peus. Corrues de formigues, escarabats i tota mena de bestioles pessigollejant-me. Quina frisança pel nou, pel què ha de venir, pel què encara no és. I ella, ella que pot, cada dia a les 12, just quan sona l’àngelus, comença la dansa, la rutina de cada dia. Tremolo en veure-la. M’aixeco amb la memòria, amb l’ànima, amb tot el què em queda i puc notar la ma d’en Robert Redford, això sí, ocupant el lloc de la Kristin Scoot Thomas, a la meva esquena durant el ball a la pel·lícula “ L’home que xiuxiuejava als cavalls”:

Looking out your window at the dawn

Baby, when you wake up, I'll be gone

You'r the one who taught em after all

How to find a soft place to fall₍₁₎

Sembla que al sol li agraden les rutines. La claror desafiadora que irromp l’estança es va calmant tranquil·lament. M’aproparé al plat que m’han deixat sobre la taula descurada. No calen tovalles blanques emmidonades, ni tovallons nets de l’última rentada. Morir no m’espanta. Com l’arbre, com la papallona, com el transcurs del riu. Sentir que vius. Són dispensables les floritures, els discursos engavanyats, les abraçades postisses. No hi més núvols dels que hi ha. Ni més ni menys. L’aigua que no plou són bromes de coto fluix. Tots els colors de la llum s’hi veuen reflectits. Arribem a l’ocàs com l’astre càlid i incandescent. Potser no hi la lloc per a la mort! I la consciència de la finitud s’esfondrà l’endemà, amb l’albada.

L’Albert passeja, carretera amunt, carretera avall, seguint el riu. Se’m fa difícil no descomptar-me amb el munt de vegades que passa per sota el pont. Amb el cap cot, les espatlles inclinades, els braços enrere i les mans creuades, podria estar en qualsevol lloc. Un no-lloc. Es veu desconsolat, desolat, sol. En el seu món. De quin món parlem, quan parlem del món! La gent, tothom, ens entestem en trobar coses a mida. Els mobles a mida, la roba a mida, ciutats a mida, correus a mida, pel·lícules a mida, corals festes a mida, llibres fets a mida, paraules, corruptes a mida... I quan ja ho tenim tot a mida, busquem persones fetes a mida. Que tot encaixi. I si no encaixa, patiment inútil. I ens cau el cabell, i ja no ens queden llàgrimes, i ja no pensem pensaments nous, ni construïm noves connexions, ni generem més històries, com  els arbres  que es queden sense fulles, com els rius que es queden sense aigua, com el cel sense núvols, els poble sense ponts, la història sense història. Només jo, aquí ,en aquest acte de voler explicar el món, el modelo. Sol.

A finals d’octubre pràcticament ja no hi queda ningú al poble. Les persianes cobreixen els finestrals i els porticons de les façanes. HI fa força fred. Un fred que ve de la muntanya a passes de gegant amb ganes de menjar-s’ho tot. La Vicenta i en Josep s’hi quedaran tot l’any. On anirien, sinó. Es tenen l’un a l’altre, això sí. Com si tenir-se, et fes posseïdor de la felicitat infinita. Els nens, els amics, no es tenen pas, i de rialles enfilassen garlandes de colors vius i intensos. Els sento des del sofà estant. No cal apropar-me a la finestra.  Quan els crits són constants, no pares esment en les paraules. T’arriben en onades tempestuoses en un dia de mala mar, espetegant a les roques de dics artificials. En fujo d’aquests turments i em costa d’entendre els homes.

Respira la terra amb pregonesa immesurable. Roman en l’aire, l’alè de tots els homes des de que el món és món. La complexitat de l’univers esdevé senzilla i entenedora. No hi ha res més que el què vols veure. Un arc de Sant Martí cavalcant pels cims de les muntanyes, cortines d’aigua fetes de maragdes i turqueses, cavalls galopant amb frondoses crineres. Connecto amb les meves entranyes, és el què em queda. L’univers sencer. No res. Silenci. El blanc. S’ha fet fosc. Restaré vulnerable a la claror de les estrelles.