...jo, la veu, els fets i la vida...

Jo, la veu, els fets i la vida

A l’escriptura, hi pots dir allò que no diries mai en veu alta.

Digues que m’estimes encara que sigui mentida .Montserrat Roig

El poema es un objeto imposible que construimos por la magia del juego de las palabras.

 La alegría de enseñar. Rubem Alvès

Des de petita encadeno els pensaments sense més, com un enfilall de perles o atzabeges. Com en un taller d’orfebre,  creant cada dia cents i cents de collarets d’idees i paraules. L’aparador no serà un espai tancat i protegit sinó que l’univers sencer se’n farà càrrec i vagarant sense direcció ni sentit.

D’això en diuen llengua llarga. Bé, no, no és ben bé això. Tenir la llengua llarga té més a veure amb ser un llengut, un desvergonyit. Et passes la vida sentint allò de mossega’t la llengua, o quina llengua més esmolada que tens, o aquesta nena no té pèls a la llengua. I no entens què passa. Només a mesura que et vas fent gran penses que hi ha alguna cosa que no quadra. És bo o dolent. I llegeixes a Nietzsche quan diu “L’origen del concepte “bo” s’ha de cercar en l’egoisme dels senyors”. I has de tornar a redreçar les teves creences o fins i tot deixar de creure en res que no siguis tu. “ És necessari oblidar l’après per aprendre de nou”. No sé qui va ser el primer que ho va rumiar, però actualment també ho diu en Punset.

Encara tinc la llengua llarga. Potser a l’única persona que no li molestava aquesta llengua era a l’avi. Quan ets petit veus als avis molt i molt i grans, tot i que ara que hi penso, potser en aquest precís moment que ara el recordo, no deuria tenir més de 50 anys. En tinc més jo ara mateix, i no tinc la sensació de vellesa ni d’àvia. La manera de veure el món des de dins o des de fora d’un mateix, la subjectivitat. Recordo l’avi a la porta acomiadant-nos a començaments de juliol quan el pare ens portava de vacances a un poblet del Garraf. Durant uns quants dies no hi hauria ningú que em salvés de la llengua esmolada. Hauria de mossegar-me-la i comptar fins a 10. I me’l mirava amb una angúnia  immensa que tampoc acabava d’entendre. Separar-me de l’avi era deixar una part de mi a la porta i, encara que feia esforços, no em podia endur. I mentre ell ens deia adéu amb la mà, jo restava callada comptant llàgrimes. I era llavors quan ningú entenia res d’aquella nena desvergonyida.

En principi això de tenir la llengua llarga ho connectes tant amb la maldat que no acabes de mesurar amb criteri les emocions. I et trobes plorant per una bestiesa i et sorprens de tu mateix. En aquest poble del Garraf hi feien unes mones boníssimes. Potser tenia 5 anys, aleshores. Tenien un gust anisat, però no d’anís. Una textura no massa tova, però tampoc dura. Feien una olor. Ui, l’olor! Encara és ara que hi penso i  en sento l’olor i l’olor em transporta al gust. No fa pas massa anys vaig tornar al poble seguint l’olor de la mona. Amb quina frisança i ansietat vaig esperar el meu torn al forn del carrer Major. Estaven allà, davant meu, un munt de mones rodones, corones amb quatre ous al damunt. Dissimulant, una llàgrima es va atrevir a expressar l’emoció. Aquest saber no ve amb el cap, sinó de tot el cos. I és llavors quan tastes el record, ja no té la mateixa textura, ni gust ni olor. A hores d’ara sé que no es poden recuperar records. Per cert, la Guillermina Motta també estiuejava en aquest poble del Garraf i a vegades em ve al cap allò de “ Remena, remena, nena. Si remenes força estona, la barreja surt més bona i el client se’n va content” i em pregunto què deu voler dir.

De fet, tenir la llengua llarga no convenia ni convé massa. Més que res per allò del políticament correcte. “Tan absurdo y fugaz es nuestro paso por el mundo, que sólo me deja tranquila el saber que he sido auténtica,que he logrado ser lo mas parecido a mi misma que he podido”. Això ho va dir la Frida Khalo. Sort de persones com ella t’adones que no tots els semàfors estan en els llocs adequats. La llàstima és que perds molt de temps abans de saber-ho i abandones idees, il·lusions i ves a saber quantes coses més que ara mateix no els pots posar ni nom. L’any 72 el pare es va quedar sense feina, no en sé la causa, però, encara que no ho sembli, alguna cosa tenia a veure ja amb la crisi del tèxtil. Després de sondejos i divagacions vam passar d’anar d’un col·legi de monges a un institut. De ser tot nenes a classe, vaig aterrar en una on només n’érem tres. D’anar en faldilles i uniforme  a pantalons acampanats, “macuto” i botines de pell girada. De no sortir pràcticament de casa, a córrer davant els grisos per l’assassinat d’en Puig Antic.  Molts canvis. Una resurrecció. La primera de les metamorfosis conscient.  Ja ho va dir tot molt ben dit en Kafka a la “ Metamorfosi”. La vida continua.

Senzillament, un dia t’adones que el teu medi no és la terra, ni l’aigua ni tant sols l’aire, sinó les paraules. Sortim del forn totalment cuits. Un grau cap aquí un grau allà, és el màxim que canviarem en essència. “En un país de fugitius, aquell qui camina en direcció contrària sembla que estigui fugint” diu en T.S.Eliot. I penses que ja t’està bé fugir. Gosar no només tenir pensaments diferents dels que la majoria pensa i repeteix sinó llençar-los al vent. “Felicitat és jugar”,”estimar és jugar”, “ perquè amb el joc ens trobem amb aquells a qui estimem”, això i més diu Rubem Alvés. Conversar, badar, tocar la flauta, acaronar, nadar, enlairar un estel, veure els núvols passar. Tot és un joc. Tot és estimar. El meu, xerrar.

Estar consciente es estar despierto 
en medio de una sociedad de gente dormida. 

Facundo Cabral