A mi dona’m una paraula i
et faré un text.
Dona’m una idea i emprendré
un camí.( mcr)
Sóc més de terratrèmols
i volcans, de deixar-me sacsejar i escopir torrentades de fel. Els aletejos de
papallona, la mar tranquil·la i calma, les postures de ioga o de tai-txi podien
fins i tot irritar-me.
Som qui som i
cap altra cosa. La realitat, l’evidència és cruenta. No valen les expectatives
ni els somnis. Els ideals, la utopia ens dirigeixen el camí. És bo, m’imagino,
tenir una idea, encara que vaga, de si avui et vols llevar o no. Però com a
Ítaca , l’important és el camí. Les aventures, els entrebancs, també els dies
de sol i si molt m’apures, el cant de les sirenes encara que inabastables.
Sóc qui sóc i
cap altra cosa. La cara i la creu. El que m’agrada de mi i el que em molesta
quan et veig a tu fer allò que no m’agrada de mi. Llanço improperis, escarneixo
i en faig befa. I ja m’estaria bé ser més la cara que la creu, a vegades o a
vegades ser més la creu que la cara. Ser tu, en definitiva, que somies amb vols
d’estornells i t’encantes davant les Medes.
Fa estona que ho
tinc al cap però no vull dir-ho. No vull que se sàpiga que, a voltes, ens penedim de ser lliures i de no estar en mans
dels déus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada