diumenge, 12 de maig del 2019

...llegint dublinesca...


Después de dos años de abstinencia,
está confirmando una vieja sospecha;
el mundo es muy aburrido, o lo que es lo mismo,
lo que sucede en él carece de interés sino lo cuenta un buen escritor.
Dublinesca. Enrique Vila-Matas

Feia una bona estona que havia entrat al compartiment 3/30 de l’exprés. El bitllet li va ser lliurat en el moment precís d’obrir aquella maleta espectacular, enorme, gegant apareguda del no res. Això no ho sap segur, ja que d’alguna manera, encara que sigui per les poques referències que té, el més probable és que ja tingui una edat i aquest fet, el deixa ben astorat. Obrí la maleta, doncs, i un bitllet força misteriós li diu:
––O ara o mai!
Per alguna raó que encara no pot explicar, li ve al cap una reflexió a Dublinesca. “ Tan verdad es que cuando oscurece siempre necesitamos a alguien como que, cuando amanece, siempre necesitamos recordar que nos queda todavia algun objectivo en la vida.” Tant és així que no s’ho pensà dues vegades. I tal i com aquell dia havia posat el peu a terra, de la mateixa manera prengué el bitllet i s’enfilà al vagó del mig. Tingué força feina. Per arribar-hi grimpà amb ajuda del bastó pels forrellats, cargols i cinturons de cuir que anava trobant, fins que accedí al peu de la via i pujà els graons del vagó del mig.
Al compartiment no hi havia ningú, només ell i el seu barret i el seu bastó que ocupaven el seient del davant.
Mirà per la finestra d’uns vidres extremadament transparents i un calfred li recorregué el cos.
—On m’he ficat? —pensà.
Sentí el tremolor de l’arrencada. El que veié des del seu seient era sortit, com a mínim, d’un dels mons d’en Terry Pratchett. Li vingué al cap aquella fantasia desbordant del Discworld. Un món en forma de disc o de pizza sostingut per 4 elefants que es passegen per sobre la gran tortuga A’Tuin de quinze quilòmetres de llarg i que neda per l’espai.
La via del tren, almenys això és que ell veia, quedava penjada per la seva banda del compartiment. Un sol radiant, això sí, il·luminava tot l’espai exterior. S’aixecà amb ànsia i en mirà per la finestra de l’altra banda s’adonà que el precipici encara era més espectacular. Un cel ple de núvols de cotofluix de colors ataronjats i violeta com mai havia vist. Si fos un matalàs gegant, quin gaudi fer saltirons!
—Com puc pensar en aquestes bestieses! On m’he ficat?
Tornà al seu seient, que a hores d’ara ja sabia que no calia que fos el seu. S’adonà, per algun pressentiment, que tot els seients de tot el compartiment serien el seus seients.
S’acomodà. Repenjà el cap al vidre aguantant-se’l amb el braç dret flexionat. Intentà deixar la ment en blanc. Se li feia gairebé impossible. “Caminar hacia Brooklyn significava buscar de nuevo las antiguas fuerzas ocultas y evocar ciertos días de su juventud en los que aún esperava que el mundo fuera a su encuentro” , li tornava al cap Dublinesca. Potser per que no acaba d’entendre que hi fa penjat dalt d’una via, potser perquè això li recorda el pont de Brooklyn, o potser perquè li ha entrat un cert pànic de tanta alçada i veu que la vida se li escapa de les mans.
No sap amb certesa quanta estona passà mig endormiscat, mig pensarós. Un soroll sobtat el posà en guàrdia. El blau cel havia desaparegut i els núvols de cotofluix també. Una penombra envoltava al tren. S’aixecà i ho anà comprovant aquí i allà, per tot el vagó. El compartiment també s’anà enfosquint a mesura que avançava el tren. No descobrí cap bombeta per enlloc. S’apressà a tornar al seu seient, encara que sabia de sobres que tant hi feia. Respirà profundament, i amb una calma imprecisa que no coneixia ni ell mateix, plegà el braç dret i es tornà a endormiscà.
—On m’he ficat? ––pensà.
La llum tornà a il·luminar l’estança. La claror li fa obrir els ulls. Per la finestra de l’altra banda, ja no s’hi veien gaires nuvolades.
—L’Himàlaia! Desperta’t, va! ––digué en veu alta per sentir-se amb més claredat.
—On m’he ficat? —repetí.
Mirà el rellotge amb una sensació d’atemporalitat. El temps no anava ni ràpid ni lent. Tan sols passava en intervals de llum i foscor.
Es canvià de seient. Recolzà ara el seu braç esquerre flexionat al voraviu de la finestra i contemplà els cims més alts del planeta. Quedà tan hipnotitzat per tanta bellesa que es fongué en la neu i en la roca i en el fred.
I així, amb un altre sotrac desaparegué la llum, i ara, sí, sense fer escarafalls ni fer-se cap pregunta, declinà el cap i tancar els ulls.
Tot s’inundà de blau. Encuriosit girà el cap cap a la seva esquerra i també hi havia blau, un blau molt blau. S’incorporà i mirà precipici avall. No s’ho podria creure. Allò era la cascada sota l’aigua de les illes Maurici? Havia somiat sempre de fer-hi un viatge. En avioneta si era possible. I ara, estava allà enfilat en un tren veient les meravelles més impensables.
—On m’he ficat? —s’anava repetint de tant en tant.
Perdé el compte. Llum i foscor, llum i foscor és tot el que li quedaria per controlar el pas del temps. Però ara mateix, ni això. S’ha descomptat. I ja no sap que és el temps. Ni li cal. Ni l’amor li ve al cap.
—Potser si no hi ha temps, tampoc hi ha amor! —filosofà en veu alta. —On m’he ficat?
Així, doncs, van passant llum i foscor, com si fos un power point de racons de món. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada