La bellesa dura un segon.
Gemma Ventura.
Tot el que resta després
d’instant de bellesa és el desig de repetició. D’aquell instant ja no en queda
res, res en absolut, ni la pròpia bellesa de l’instant que a partir del moment
següent ja s’ha convertit en un record distorsionat.
Busques l’eternitat, la trobada
amb la llibertat absoluta, el no temps, un ara infinit que com un xiclet
s’estira i s’eixampla però encara és xiclet.
D’alguna manera cerques allò que
veus en els infants i que et meravella. La mesura del temps. L’abans i el
després inexistent. Viuen la vida com una suma d’ares. I ho vols per tu.
Llavors un dia intentes explicar
com experimentes l’eternitat. I no trobes les paraules exactes. Només saps que
quan et dissols en l’altre el temps no existeix.
En aquest estat alterat de la
consciència es fa complicat posar-hi paraules. Fins que un dia em vaig trobar
això que ho explicava com jo no ho sabia fer:
La pequeña muerte, Eduardo Galeano
No nos da risa el amor cuando llega a lo más hondo de su viaje, a lo más
alto de su vuelo: en lo más hondo, en lo más alto, nos arranca gemidos y
quejidos, voces del dolor, aunque sea jubiloso dolor, lo que pensándolo bien
nada tiene de raro, porque nacer es una alegría que duele. Pequeña Muerte,
llaman en Francia a la culminación del abrazo, que rompiéndonos nos junta y
perdiéndonos nos encuentra y acabándonos nos empieza. Pequeña Muerte, la
llaman; pero grande, muy grande ha de ser, si matándonos nos nace.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada