Mirava
per la finestra. A cavall del Puigllançada encara s’hi veia la congesta de
l’Euga Blanca. Sempre que hi mirava, els ulls galopaven per sobre d’aquell tros
de muntanya que li permetia l’ample del vidre. Aviat l’estiu s’enduria la clapa
blanca i sabria que ha passat un altre any. Fa temps que no necessita
calendaris, ni rellotges, ni campanades. Ni tan sols les campanades a morts
alteren el contínuum espai-temps. Aquest temps que s’entesta com una fletxa
seguir en línia recta fins l’objectiu, l’infinit. Quan abaixa els ulls veu
l’aigua del riu que flueix sense aturador, ni el més sec dels estius el deixa
sense moviment. I segueix, i segueix fins al mar, com el temps, així, constant.
No podia saltar per damunt del temps, ni quedar-se enrere, ni anar per davant.
És aquí on era, i això, exactament això, el feia sentir en pau. A vegades, però,
es permetia abocar pensaments cap l’inexistent futur.
Mirava
encara per la finestra. L’Euga Blanca era majestuosa entre el verd ja incipient
de la primavera i el gris de les roques del Puigllançada. Només les bromes de
migdia i, avui, la Generala traient el nas per la banda de Coll de Pal,
matisaven els blancs de la natura imperant.
S’entretenia pareidoliant amb els núvols, buscant l’elefant o el geni de
la llàntia. Sí, ha passat un altre any.
Mirava
sempre per la finestra. Havia après a oblidar-ho tot. A vegades quan veia un
ocell volar tan a prop del pont vell, li feia un salt el cor fins que una
estrebada li recordava que aquell ocell era un roquerol, el geni de les cabrioles.
Per ell, el passat era passat. Li era tan fàcil com respirar.
Per
això, cada any des de feia molts anys, quan mirava per la finestra i veia la
congesta de l’Euga Blanca se li presentaven aquells records que no volia
oblidar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada