...de l'estepa, la sabata...

“La britxka s’esmuny. S’escola el temps. L’estepa, incommensurable.”

Fa dies que no em moc.Enfangada fins les orelles. Arraulida en aquell racó de l’escala que mena cap al pis de dalt. Fa temps, encara que no sé si molt o poc. Vés a saber, amb el temps no s’hi juga, ni molt ni poc. Sento el cos encartonar-se i em pregunto fins quan la meva pell aguantarà el pas del temps.

Fa dies que no em moc. Tampoc ningú para esment en la meva solitud. Només la majordoma amb el seu afany de tenir les cambres ben pures i arreglades passa de tant en tant amb el plomall i també de tant en tant amb l’escombra de bruc de l’última fornada i, com aquell qui res, perquè la veritat és aquesta, em fa una ullada, rumia el què ha de fer i dissimuladament amb la punta de la sabata fa com si m’acaronés i passa de llarg.

Fa dies que no em moc. Tant mateix faig més coses que mai. Qui ho diria que els records deixen marques tan profundes i  enigmàtiques! Recordo perfectament el dia que passejant pels camps d’alfals encara d’un verd cridaner sentia com les gotes de rosada de la matinada m’ anaven humitejant  les plantes dels peus. I aquell dia que no havia parat de ploure ni un segon des del matí fins la vesprada i que vaig sortir a trepitjar bassals. I aquell altre dia que el padrí va treure el raspallet i em va fer una bona frega per tot i més. I d’aquella vegada que grimpant per les pedrotes que vorejaven el riu sentia unes pessigolles tant empipadores cada vegada que feia un pas que no hi havia manera d’assentar amb seguretat la gambada per acabar esgotada dins el riu. O aquella altra quan la padrina m’empaitava per tota la casa per fer-me un llacet abans d’anar a missa de dotze.

Fa dies que no em moc. Tot i això, la vivència que m’ha marcat amb una força intensa i íntima va ser la vegada que em vaig trobar pell sobre pell amb ella. Ho recordaré sempre. Fins aquell dia mai no havia experimentat una sensació com aquesta . Encara que d’alguna manera ens vèiem mútuament moltíssimes vegades, mai dels mais havíem estat tan a prop. Caminàvem plegades, sí.  Fent el mateix camí, com aquell quires, també. Jo en gaudia dels trajectes i m’imagino que ella també. Però aquell dia, allà, aturades i l’una sobre l’altra, frec a frec! No se m’oblidarà mai.

Fa dies que no emmoc. Amb tot començo a pressentir quin serà el meu esdevenir. Ja ho he vist altres vegades. Potser avui o potser demà ja s’haurà acabat l’espera. Vindrà la padrina cansada de veure’m arraulida en aquell racó de l’escala, amb un sac a la mà i, potser, li rodolaran unes llàgrimes o la sentiré sospirar mig amagada  per  acabar ficant-me al sac, encara que amb dolcesa, com sabent que una part de la seva història se’n va amb mi.

“Camins de pedra.

Emprenedora passa,

l’humil sabata”