La peixera de vidre
és el meu límit!
…ara ja sé què és el què buscava en fer l’amor amb tu…ho he vist en el teu mirar-me…tot passa en uns segons…si no estàs al cas no ho veus…però si te n’adones, aleshores, l’amor és teu…es fonen les barreres, les pors, els per quès, les raons…tot es fa llum en aquella habitació amb no més de dues espelmes diminutes…és llavors quan comença la veritable festa…el gran joc…on no hi ha normes ni estan escrites…on no hi ha límits ni estan escrits…on jo ja no sóc jo ni tu ets tu…i et deixes fer… i em deixo fer…és llavors que una batuta ensinistrada dirigeix , perquè no, el 4t moviment de la 5ª simfonia de Beethoven… els cossos no hi entenen de compassos, ni de tempos…en canvi han generat una melodia…on els crits de la passió s’expandiran per l’univers…haurem trencat la peixera de vidre….
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada