Escollir les circumstàncies de
l’escriptura ja és començar a fer literatura.
Vicens Villatoro
Dius el que penso, penso el que dius.
Montserrat Cardús
Badar. El fet
d’encantar-se, de quedar-se abstret mirant alguna cosa. Els nostres avis, sí
que en sabien. Amb aquell caminar parsimoniós no pas de la vellesa sinó de la
contemplació. Badar, una tasca
obligatòria. Deixar passar els
problemes, els cotxes, els núvols, la gent, els amants, els pensaments, el jo
que és un mateix. Importem de fora conceptes com Meditació Budista. No està
tant lluny de tot plegat. Una pràctica per assolir un estat d’atenció
concentrada en la respiració. Res, aire i prou. Tot, la vida. Dissoldre la ment
. Badar la ment. Obrir-la, alliberar-la dels seus propis pensaments. Altra vegada,
res. No pensar res per saber-ho tot. I, no ens adonem que ara i aquí tenim el
verb badar.
Sempre m’han fet
una enveja moderada el fet dels caminadors. Un amic ha sortit de Lleida
caminant per arribar a Santiago de Compostela. No paro de fer-me’n creus. Dalt,
baix, esquerra, dreta. Amén. Posant un peu davant de l’altre, camina, es desplaça, avança. I per contra, em
veig a mi aquí, escrivint, pensant , treballant, mandrejant, badant. Em passa
pel cap la idea de que medita més ell caminant que no pas jo estant. Ell posa
tota la seva atenció en una sola feina, caminar. I jo, tot i que bado, bado
massa i més coses. El seu propòsit és anar fent, no arribar. No creu en cap
déu.
Segueixo pensant. No crec en cap déu. El déu de les petites coses, d’Arundhati Roy.
M’atrapa, el títol. Ens aferrem a les coses petites. Justament. Al nostre
llit de cada dia, a l’enyorat despertador sobretot si no sona quan ho ha de
fer, a l’aigua corrent que ens treu la son, a les torrades amb pernil dolç del matí, al
soroll de l’ascensor de la veïna del tercer que ens anuncia que l’hora de
tancar casa nostra ja és a tocar, al comandament del cotxe que ens obra una
porta i que definitivament ja no hi ha més remei i s’ha de marxar, als
semàfors, al senyor del gosset que pixa cada dia a un metre de casa, a la
pujada que fa el carrer, al cel naixent, als companys de la feina, al plat a
taula, a la migdiada, al llibre esperant-se a la tauleta, a la música dels
vinils o no, al sopar dels dijous amb les amigues, a passejar, a la neteja desagraïda
de la cuina,al moscatell i la ratafia, a la nit, al jo.
No
crec en cap déu. Ens aferrem a les coses petites. Potser, i només potser, déu
sóc jo. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada